Estètica, música comercial i com els videoclips m’han ajudat a portar roba de festa.

Deixa un comentari

Gràcies al meu pare per ajudar-me a posar això en paraules enmig d’un debat de sobretaula sobre la importància cultural del trap.

Començo dient el que és evident: el món de la música comercial i el de la moda sempre han estat connectats i les grans figures de la música comercial han creat i liderat tendències estètiques i a la vegada han dut a terme les manifestacions més extremes d’aquestes. Ha passat en el punk, en el rock (maremeva la estètica glam), en el pop i en general en qualsevol gènere musical. Això fa que moltes, especialment les que hem crescut ja veient videoclips, haguem format gran part de les nostres idees sobre estètica en base a l’aspecte que tenien les persones que en aquell moment estaven fent música comercial (les que no eren tant comercials, també però potser la influència és menys universal).

En el meu cas jo sóc de principis dels noranta i durant la meva infància el món de la moda estava en el punt de idolatrar la estètica «heroin chic». En el panorama musical comercial les imatges de dones que m’arribaven anaven en la línia de la Natalie Imbruglia, les Spice Girls, la Madonna, la Britney Spears, la Marta Sánchez i una mica més endavant la primera generació de OT, la Beyoncé, la Pink i l’Avril Lavinge (aquí podeu fer pausa per anar a recuperar tot de hits genials mentre jo reprimeixo fer una llista molt més exhaustiva).

Les artistes del moment podien anar descaradament de sex symbols, vestides amb tops flúor, pantalons de mig pam extrarrapats i fent coreos de les que enganxaven, o podien anar de sentimentals i profundes i fer servir samarretes i dessuadora i portar un tallat de cabell interessant. Tot i així quan ho mires amb distància totes tenen punts en comú. La majoria són joves, la majoria són blanques i a més són primes i de formes rectes (la Jennifer López era el súmmum de la corba en aquell moment), i la roba o bé mostra clarament i de forma molt evident el cos que hi ha a sota o el tapa completament en plan «jo no sóc com les altres noies». Els videoclips destaquen aquesta tendència de mostrar el cos com a centre d’atenció, posant les artistes al centre totalment en fons més o menys discrets i sobre els quals ressaltin de forma evident i amb un treball d’imatge que molt sovint ens fa fixar encara més en les cames super depilades, la panxa plana, la zero cel·lulítics i la cara extra-simètrica de les intèrprets.

En tot cas a mi des de la meva òptica nena i de adolescent jove el que veia eren noies amb un cos super diferent al meu, amb cares molt diferents que la meva. A sobre la roba que portaven i que estava a les botigues no existia en la meva talla i si era el cas, eren coses que les amigues, les revistes i ma mare em repetien que no eren per el meu tipus de cos, perquè on va la noia rodanxona amb un tank top de color verd fluor o amb un pantaló que ensenya les calces.

I així tinc jo la imatge de la escena musical en la qual van començar a aparèixer dones diferents. Gent que fa música i que prioritza generar un impacte a semblar la més guapa del lugar. La estètica de xandall i cadenes comença a filtrar-se també entre els artistes femenines, apareix la Lady Gaga amb el videoclip de Poker face i les seves disfresses impossibles, l’Amy Whinehouse salta a escena amb els seus pentinats excessius y un eyeliner dramàtic que només fa més visible la seva cara llarga i diferent. Adele es converteix en la primera dona no-prima que mai veig en un videoclip. Els culs es posen de moda. La Megan Trainor canta «all about that bass» (resulta que sí que es pot anar amb vestidet i colls de peter pan per molt que passis de la talla 40). En realitat no hi ha cap canvi extra profund, les famoses segueixen sent guapes, fins i tot les que no tenen una cara tant de supermodel com les seves companyes dels 90, les cantant «gordes» no deixen de ser normalíssimes i fan la meitat de bulto que jo.

Durant tot aquest procés gairebé ni me n’adono. No és un moment on la música comercial m’atregui especialment i només la sento perquè sona de fons a la vida. La meva música va per carrerons més alternatius, escolto cantautores, escolto música feminista. Però començo a tornar a treballar amb adolescència i amb infància amb peques que escolten la música de la ràdio. Començo a posar música en festes i tot i que està clar que tendeixo a posar èxits més antics i cançons afins amb el feminisme rebo peticions de música actual. Amb tot això investigo més enllà de les tres cançons que se m’enganxen cada estiu i acabo veient videoclips de música actual.

I en els videoclips dels últims anys trobo coses que no recordava. Trobo estètiques molt exagerades, trobo coses pròpies de la performance i que es veu que la tendència de «cada vegada més espectacular» s’ha instaurat totalment. Els fons passen de ser un espai més o menys poc rellevant a estar plens de coses i internet va ple d’interpretacions simbòliques del que apareix ens els videoclips. La vestimenta de les artistes és exagerada, inclou tendències que fa pocs anys s’haguessin considerat totalment ordinàries i lletges i tot plegat molt carregat de coses i molt barroc. Abrics peluts, estampats super diferents combinats, bijuteria exagerada, samarretes de lycra amb estampat animal amb diamants falsos i malles d’esport amb jerseis de peluix.

I aquesta estètica de sobte em fa pensar que no tinc massa clar quina edat te la Nathy Peluso i que sincerament no sé si la Rosalia és poc o molt pechugona. Puc evocar fàcilment la jaqueta d’un videoclip de J. Balvin però no el reconeixeria vestit carrer i sincerament crec que la meva última imatge de com es la Rihanna físicament deu pertànyer al vídeo de «can’t remember to forget you». Sé que totes elles són primes perquè totes ho són, però realment veig els videoclips i veig més el vestit del que és sexy que un cos sexy per si mateix. Com que totes aquestes artistes utilitzen les peces de roba molt més una disfressa del que és atractiu que com una manera de ressaltar el seu atractiu normatiu propi. Això s’està donant en les noves cares en els escenaris però també en les cares de els dècades anteriors, que van extremant i extremant la seva estètica (es pot veure per exemple l’evolució de la suprema Briteny Spears).

Aquesta tendència com del que és sexy més com a disfressa que com a mostrar el un cos que segueix la norma també s’ha filtrat en com ens vestim la resta de mortals, sobretot en entorns de festa i de interacció social. Evidentment, com sempre, les noies més normatives són les que tenen més llibertat per seguir els tendències i vestir-se de cap a peus de reines del dancehall i som les gordes les que ens mengem més comentaris desagradables i insinuacions sobre com de desagradable és que ens vestim amb alguna pretensió de resultar sexualment atractives. Tot i així per a mi personalment, i suposo que encaixant en el moment vital que passo, ha sigut un canvi de tendència en la moda que m’ha ajudat molt.

D’entrada ja he parlat en altres moments dels meus problemes interns per acceptar que em vull mostrar físicament i resultar atractiva (si no ho has llegit, parlo una mica d’això aquí XXX), però el ajudar-me a mi mateixa a superar això aquesta idea de que «ser sexy és una disfressa» ajuda bastant. Ja no és el meu cos i els centímetres de pell que ensenyo o no el que determina el meu greu de «sexy» sinó que aquest grau de «sexytut» depèn molt més de la roba extravagant i exagerada que pugi portar. I la roba extravagant a vegades distreu molt de la persona que la porta. Darrere un abric gegant de pèl de peluix no sé massa quina figura exacta s’amaga, sota les arracades de mig quilo i les manicures surrealistes, sota el brilli brilli i els estampats gegants i inconnexos, amb una mica de sort no sé ni quina cara tens, perquè encara estic mirant de superar el xoc estètic i no tenir un atac de epilèpsia entre tant horror vacui. Deia fa un temps la Cerda Punk que què passa si una gorda amb un vestit de purpurina sembla una bola de discoteca, potser vull semblar una bola de discoteca. Ara resulta que semblar una bola de discoteca no està pas tant mal vist socialment, i tot i que encara impacti (i molesti) una gorda amb una feminitat tant descarada, aquesta mini acceptació social a mi em fa poder explorar coses que estaven fins fa poc molt lluny de la meva zona de confort.

I sé i sóc conscient de que la música i la moda no deixen de ser indústries capitalistes, que el look Rosalia és una estratègia de màrqueting perquè les multinacionals venguin abrics de pèl sintètic i la gent es faci manicures absurdament poc pràctiques. Que la inclusió de dones una mica més diferents en el món musical i de models de cos una mica menys estrets (literal i metafòricament) en la moda responen a que hi ha gent que vol ampliar mercats i que són persones i indústries que formen part d’un sistema horrible i que a sobre ens manipula per a que estiguem prou incòmodes per no parar de consumir i prou còmodes per no rebel·lar-nos completament i que cada cop que ens aixequem per reivindicar-nos com a oprimidis intenten capitalitzar i entrar dins el sistema les nostres lluites. Però tot i així, casundena, ara puc explorar roba que em fa sentir bé, coses femenines amb els que no em sento totalment exposada i a vegades noto una mica mica de esquerda en el pensament «on va així aquesta gorda!» perquè hi ha persones que pensen directament «on va algú amb aquestes malles» i per un moment, per un moment petitet, la meva identitat no gira entorn al meu pes. I per això, almenys des d’aquest mini-punt de vista, eh, ja que estem en aquest sistema de merda també en el consum musical, que vols que et digui, seguim tenint música amb tres acords, però almenys ara la roba de l’artista superproduïda del moment no em fa sentir com una merda si me la intento provar.

Vaig deixar de depilar-me perquè no venia d’aquí, però ara ho he triat.

Deixa un comentari

Així per tenir una mica de context jo vaig deixar de depilar-me més o menys als vint-i-un anys, tot i que mai havia sigut la persona més ben depilada del planeta, tot sigui dit. Això vol dir que actualment porto uns sis anys sense afeitar-me ni arrencar-me els pels del cos (amb excepció del pel solitari que tinc sota el melic i que em fa molta ràbia quan apareix).

La meva decisió de deixar de treure’m el pel va ser acollida en alguns entorns amb escepticisme (hola Mama!), en alguns amb un educadament contingut fàstic i en alguns amb curiositat. En tot cas no treure’s el pèl porta sorprenentment a parlar molt sobre el pèl corporal (mira que una no es depila per no haver-hi de pensar). Al llarg dels anys hem tingut moltes converses sobre depilació, sobretot amb companyes noies i sobretot en els entorns feministes. He xerrat amb companyes que es depilen ocasionalment, només el pel de la cara, només les aixelles, algunes es pelen de punta a punta religiosament cada dues setmanes, algunes a l’estiu, algunes mai. Molts cops les converses porten a perquè o perquè no prenem les decisions que prenem sobre la depilació: que si la pressió social, que si em depilo per la feina, que si em sento malament per depilar-me i ser feminista etc.

Quan em preguntaven com vaig poder prendre la decisió de trencar amb la obligació social d’anar depilada, més enllà de la reflexió política de «el meu cos les meves normes» jo identificava dos factors que havien fet més fàcil la decisió:

1. Depilar-me per mi és un procés dolorós, tinc la pell utra-sensible i després de treure’m el pèl pel mètode que sigui això tenia conseqüències: pell irritada, mini-ferides, cames vermelles tres dies, pèls encarnats, la pell de les aixelles encetada quan el pèl comença a sortir. Cada cop que em depilava no només passava mal en el moment (cosa que és evitable fent servir fulla d’afeitar o crema depilatòria) sinó que em passava bastants dies havent de anar amb molta cura amb la meva pell maltractada i en alguns casos no acabava d’estar còmoda fins que el pèl ja tornava a ser clarament visible. Aquesta molèstia física feia que la incomoditat de que algú et miri les cames al metro no em semblés tant terrible, a més, acabada de depilar la gent també em mirava els cames, perquè eren un festival de la irritació i tenien un molt poc normatiu to «gamba llagostinera».

2. No sóc una persona gaire peluda, per tant no em surt massa (o gens) pèl en llocs visibles no normatius. Tinc pèl del fosc bàsicament a la meitat inferior de les cames, als dits dels peus, a els aixelles i al bigoti, però en la resta de llocs tinc borrissol bastant ros. A vegades tinc algun pèl solitari a la barba o a la panxa, però no tinc el cul, ni els pits ni l’esquena peluda. En resum jo després d’un any sense treure’m un pèl sóc igual de peluda que algunes de les meves companyes que fa dues setmanes que no s’han depilat. Això sempre em va semblar (i em segueix semblant) un factor que ajudava bastant a que jo em pogués deixar de depilar amb facilitat. Els hi deia a les companyes: tinc la sort i el privilegi de ser poc peluda, i em facilita no depilar-me i que la gent no se’m quedi mirant perquè tinc barba, per exemple.

Si algú preguntava «no et preocupa que els nois no es fixin en tu?» (sí, em preguntaven pels nois, crec que mai m’han preguntat si em preocupa que les noies no es fixin en mi, això segur que té tot un anàlisi apart) jo acostumava a arronsar es espatlles i fer broma sobre que no anar depilada és un «filtre de capullos» i que si a algú no li agradava per anar amb pèls, tot això que m’estalviava jo.

Segueixo pensant que si algú no es relaciona amb mi o em deixa de desitjar per si vaig o no depilada, no és algú amb qui vulgui tenir cap mena de relació, però ara amb la perspectiva també observo que la meva actitud de passar totalment del tema desitjabilitat te un altre motiu. Jo en aquell moment, i en la majoria de moments fins fa molt poc, m’escudava en aquestes coses però la realitat és que pensava que els pèls no afectarien la meva capacitat d’atraure ningú perquè això ja no era possible.

Això no vol dir que creies que era zero atractiva en general. Fa temps que considero que sóc graciosa, llesta, m’agrada cuidar les meves relacions i em considero bastant interessant, una persona bastant decent amb qui està bé relacionar-se. Però tot i així estava de ple en la trampa d’«agradar pel meu interior» i estava convençuda que a la gent a qui agradés seria a pesar del meu aspecte físic i concretament del meu pes (joc de paraules deliberat jeje) i que per tant qualsevol altre factor del meu aspecte no podria perjudicar o afavorir la atracció cap a mi.

I com he descobert això? Doncs ara semblarà la paradoxa més gran del món però ho he descobert quan després d’anys sobre ni plantejar-me depilar res del meu cos l’altre dia em vaig preguntar «I si em depilo?» i com que sóc molt de donar voltes a les coses em vaig posar a rumiar el motiu d’aquest pensament sobtat després de tant temps sense ni tant sols plantejar-m’ho. Es va descartar el motiu de la gent mirant pel carrer (ja m’he acostumat i realment, no sol ser massa greu) o el motiu de una pressió social més concreta tipus esdeveniment familiar on la gent et preguntarà (no em va sorgir la pregunta de si depilar-me o no en un casament super formal fa dos anys).

De sobte em vaig adonar que era que ara trobo que el meu cos pot ser atractiu i que per tant pot ser mostrat de una forma més o menys atractiva al món (part del tema el comento en l’entrada «quan veig decidir que era una gorda femenina»), i que potser el factor estètic de a depilació sí que te efecte sobre mi perquè ara penso que estar guapa és una cosa possible. Quina doble revelació més estranya, resulta que la meva autoestima està més bé del que solia, que ara de tant en tant tinc estones en les que puc abraçar el meu cos com una part atractiva de mi, i que això ha fet que de sobte un requeriment estètic que no tenia present torni a mi. Realment m’agrada més el meu aspecte pelut o depilat? Resulta que pensava que m’agradava peluda però el fet és que en el fons m’agradava igual de poc de les dues maneres.

Així que em vaig plantar al mirall (de l’habitació del meu compi de pis, que és de cos sencer) a mirar-me les cames i sabeu què? Ha sigut de xorra, potser es que de tant temps m’he acostumat als pèls com a portar ulleres, però m’agrada anar sense depilar, em sembla bastant igual portar o no pèl a nivell estètic (ara sí que sé que és així) i m’encanta aquesta sensació de suavet quan em toco les cames. Així que després de sis anys sense treure’m ni un pèl, ha sigut realment ara que he decidit que m’agrada no anar depilada (que no m’agrada depilar-me ja era un fet conegut). Sis anys, sis anys que només no em depilava per practicitat i potser per el punt d’orgull activista, però que en el fons ni tant sols em plantejava si m’agradaven els pèls, no és perquè m’agradava tant poc la resta que pensava que ja no venia d’aquí. Benvinguda al món de les que tenen opinió sobre els seus propis pèls, sobre el seu propi aspecte, més enllà de la gordofòbia internalitzada.

Les meves relacions són totes serioses

Deixa un comentari

Aquest text portava molts dies al calaix, en un cafè recent va tornar a sortir el concepte i aquí està.

Arran d’algunes converses recents he tornat a llegir el post estupendo de Estructura Difractada sobre les relacions «no-serioses», article que si no heu llegit no sé a que espereu (punxeu aquí). Entre lectura i xerrades informals he tingut una mica de temps per pensar com em relaciono amb la gent del meu entorn.

Actualment no tinc res semblant al que s’entén normalment en l’entorn mainstream per «una relació de parella seriosa». De fet fa anys que no em relaciono d’aquesta manera amb ningú i no és un esquema que m’interessi ara mateix. Això no vol dir que no m’agradin coses que s’entén que es donen en la parella. M’agraden les relacions amb intimitat emocional, m’agrada la relativa seguretat de tenir algú estable donant-te suport a la vida, m’agrada tenir sexe regularment amb algú amb qui tinc molta confiança, però a la meva vida actual no es donen totes aquestes coses a la vegada ni amb la mateixa persona, ni totes són igual de prioritàries per mi.

Això no vol dir que no tingui relacions serioses. Les meves relacions són molt serioses.

Tinc un projecte de convivència amb les meves companyis de pis, sobretot amb el meu company de pis, que és amb qui vam decidir que compartiríem menjar, logística i burocràcia habitacional. Tinc amistats amb les que compartim el nostre procés de fer-nos persones funcionals, compartim les victòries i ens ajudem en els processos de millora de les nostres relacions, de la nostra salut mental. Tinc vincles primordialment creatius, que són persones que m’aporten infinitament a nivell artístic, cultural, que m’ajuden a creue en les coses que creo. Tinc realcions que són generadores brutals de pensament polític, persones que em fascinen a nivell intel·lectual, que em fan plantejar nous camins de pensament i entendre conceptes que pensava que no podria captar. Tinc un grup de persones adorables que ens acompanyem en les nostres decisions relacionals, tant diferents de la majoria de gent. Cuido vincles que són amistats amb elements sexoafectius, o amb elements romàntics però no sexuals. I totes les persones que entren aquí, en un o més d’aquests cercles, són relacions que m’importen i que em prenc molt seriosament.

I aquest no és un text que vagi massa enlloc. Potser només és que necessito reivindicar una mica que davant de tothom, del món, em molesta que no pugi posar a tota aquesta gent als espais, als llocs de la meva vida, com jo vull. Tinc amigues que portaria a casa per nadal, tinc parelles que presentaria a la meva àvia abans que a mons pares, tinc persones amb qui vull sortir de festa juntes, persones que quan presento les meves altres amistats entenguin que no són més o menys importants segons si me’n vaig o no amb elles al llit.

En tot cas seguirem treballant, molt seriosament, perquè tots els nostres vincles tinguin reconeixement.

Quan vaig decidir que era una gorda femenina

Deixa un comentari

Bon dia, sóc gorda. Mèdicament gorda i socialment gorda. Al final del dia tot i no ser la persona més gorda que conec sí que sóc la persona més gorda dels meus entorns propers, i sempre ho he estat. També he tingut una infància bona i estupenda, però una infància de nena gorda de cabell rapat i pintes de marimacho una mica colorit. Tot i així per nadal o a l’estiu, corria molt ràpid a apuntar-me als vestits de floretes i als colorins, tot i que seguia relacionant-me més amb els «nois».

A l’adolescència la meva obsessió era ser del grup i no donar la nota. Em vestia com les amigues però en versió discreta. Menys escots, pantalons menys estrets (i menys baixos, ah, l’època dels texans baixos!), no sortir de festa amb vestit. Mirava les companyes i pensava: què maques! Però jo tenia sempre algunes talles més i la roba em quedava diferent, i preferia que no semblés que estava intentant estar «guapa» perquè total, era una gorda i semblaria una sobrada o una presumida.

Aquest pensament m’ha acompanyat molts anys. Jo podia anar de llesta, però no podia imaginar-me anar de guapa. El meu cos no era de guapa, si agradava a algú seria per la meva «bellesa interior», i pretendre posar-me roba mig provocativa o que cridés l’atenció em semblava una provocació a rebre violència, burles dels nois, crítiques de les noies, rumors de ser una desesperada.

Després vaig fer-me gran, entrar en els feminismes i vaig desfer-me d’algunes manies. Però va canviar més aviat poc com em vestia. El meu entorn més alternatiu tenia en general una estètica marcadament diferent a la meva. Al meu voltant tothom tendia al color negre i les samarretes reivindicatives, a caps mig rapats, mitges de reixa i cartutxeres amb animal print, en cap cas res que jo em veiés en cor de portar pel carrer. Jo seguia amb el meu aspecte pantalons elàstics discretets i jerseis a l’hivern i pantalons no molt curts i samarretes de màniga curta o bruses amb un punt hippie a l’estiu fins que un dia em trobo amb això: https://weloversize.com/ Bàsicament una revista femenina online, però portada i amb majoria de lectores gordes.

Tampoc ens enganyem, la meitat del contingut es pura mercantilització de «lu curvy» i articles de preguntes sobre dubtes de moda, menjar i relacions, llunyíssim del feminisme molt més polític i radical del meu voltant. Però de sobre vaig descobrir que també hi havia noies després de la talla 46, i que algunes els agradava triar com es vestien. I es vestien de colors, amb vestits, amb bruses transparents i buscaven sabates cukis a la secció de amples especials. Per aquella època també va coincidir que em va tornar a arribar a les mans «Devenir Perra» de Itziar Ziga*. I el meu cap va explotar. I vaig començar a pensar què em volia posar a sobre.

Resulta que tenia sentit pensar que la roba femenina també tenia significació política. Que no passava res perquè fessis servir el rosa, perquè ensenyessis la carn. Jo no tinc tendència a l’estètica molt extremada (de moment) però si a la roba femenina. m’agraden els vestits, m’agraden els colors, m’agrada la purpurina. Resulta que sóc gorda i que posar-me un vestit per sobre els genolls incomoda i genera comentaris diferents dels que generen les meves companyes i que això m’havia fet autocensurar. Ja no. Una lectura queer i un blog de moda de gordes m’han fet girar com un mitjó. A la merda, ara tinc una samarreta transparent lila, un vestit negre de màxim hortera verbenero i he començat a aprendre’m a pintar amb 26 anys.

El que és personal és polític, i per mi com poder vestir-me com em sembli, poder permetre’m vestir amb roba que es considera com a «sexy» ni que sigui de tant en tant m’ha fet canviar molt la percepció del meu cos i dels altres cossos gordos del meu voltant. I resulta que aquesta revelació ha vingut en part perquè he començat a veure cossos diferents als normatius en una revista femenina cursi i capitalista, sí, i una revista que tot i ser més diversa que la resta tampoc és la cosa més inclusiva del planeta.

* Devenir Perra es un llibre publicat al 2009, el primer cop que el vaig llegir tindria com 18 anys i bàsicament em va fascinar molt i vaig processar un 3% del que deia. La segona lectura va ser més profunda. Bàsicament el que em va fer saltar és que l’autora rebenta el binarisme de gènere allunyant-se molt de la aparent obligatorietat d’haver de renunciar a la feminitat per resultar subversiva amb el gènere, molt queer tot. Per saber-ne més: http://www.melusina.com/libro.php?idg=31106

Perdona, ens podem fer un petó?

Deixa un comentari

Aquest text parla de límits i consentiment en l’àmbit del contacte físic, les mostres d’afecte i la sexualitat dins de entorns bàsicament conscienciats i des de la meva posició personal. És un trosset molt petit de tots els límits que hem de respectar i també dels que hem d’aprendre a posar, i una reflexió petita sobre un tema gegantí.

Els límits, el consentiment, el «només sí es sí»… Últimament sembla que en comencem a parlar més en l’esfera mainstream, desgraciadament gairebé sempre a patir de noticies que salten als mitjans quan s’ha produït una violació bèstia els drets sobre el propi cos i sexualitat d’algú. El debat i discussió públic està en ple apogeu, però en molts dels espais on em moc ningú posaria en dubte que és fatal forçar o pressionar algú a una pràctica sexual o difondre imatges sense el consentiment de la persona que hi apareix.

Tot i així, tenim en compte tota la resta de límits en el contacte físic i sexual? Tenim en compte que el consentiment per defecte no es pot simplement assumir? Que conductes, contactes i expressions d’afecte amb les quals estem còmodes en la intimitat potser no les volem en públic? O que ens segons quins entorns potser estem trepitjant bastant a altres persones? Tinc sensació que això pot ser complicat en general però a mi crec que encara se’m complica més des de la posició de no monògama i la tendència que sovint tenim en certs entorns de relacionar-nos sexoafectivament en espais socials petits (som poques i som endogàmiques, que hi farem).

Fa un temps que em preocupen aquestes coses. Em preocupa poder estar passant els límits de la comoditat de les persones que m’envolten quan sóc carinyosa en públic, perquè sé que en general sóc bastant propensa al contacte físic amb les meves persones properes, i mica en mica sóc més conscient que poden ser molt diferents els acords en funció de la situació social o la resta de persones de l’entorn. Vull cuidar el meu entorn, els meus vincles i, sempre que pugi, també els vincles dels meus vincles. Tinc clar que no sempre ho he fet bé, no només en el passat remot sinó també ara a vegades fico la pota i me n’adono a posteriori.

Aquestes experiències de pifia, dubtes i pensar sobre aquests temes, ara mateix fan que pensi que tinc (i molta gent del meu entorn te) problemes per ser franques i frontals amb demanar o limitar el contacte físic amb els nostres vincles (del tipus que siguin). És difícil preguntar les coses de forma directa i clara i també contestar d’aquesta manera i afrontar les respostes a aquestes preguntes. Personalment em costa verbalitzar de forma directa quin contacte físic vull amb algú. Quan vull contacte físic em tira enrere demanar-lo per no importunar o incomodar. Preguntar aquestes coses de forma frontal a vegades em fa sentir que estic posant l’altre(s) persona(s) en un compromís per dir Sí. Suposo que això neix de que en moltes situacions a mi mateixa em costa molt dir No si crec que aquesta no es la resposta que l’altra persona espera.

Últimament he tingut algunes experiències amb persones que són clares i frontals i m’han preguntat directament si estic còmoda amb una mostra d’afecte en un moment concret. Això m’ha fet adonar amb bastanta sorpresa que en realitat quan la pregunta és totalment clara i sense que hi hagi una pressió evident (per exemple que t’hi preguntin quan ja estan invadint en el teu espai personal, o en una situació molt pública on es llegiria malament un rebuig), em costa menys contestar amb la mateixa franquesa.

Quan ho he analitzat més atentament pensant en les situacions on m’he sentit incomoda perquè se m’estava invadint l’espai o hi havia un contacte que no m’estava agradant he descobert que realment mai hi ha hagut cap pregunta explicita implicada. Pot ser que sigui perquè realment no és freqüent explicitar aquestes coses i ens solem basar en el llenguatge no verbal, que molts cops és més fàcil de passar per alt (o de fer veure que no s’està entenent), o que la gent que pregunta de forma directa te més respecte i tacte amb el consentiment i els límits d’altri.

Quan vaig començar a pensar en això a més vaig començar a veure altres coses positives de ser més explicites en demanar consentiment. Som diverses i no totes tenim la mateixa capacitat de llegir llenguatge corporal. En un lloc on jo puc veure molt clarament que hi ha un intent d’aproximació física per per exemple fer un petó, una altra persona pot no estar veient absolutament res. I si no estem sent explícites estem deixant totes les companyes la neurodivergència de les quals pugi anar per aquí o bé sense capacitat per dir que sí o que no a una aproximació (en cas que la persona es passi per l’arc de triomf que l’altra persona no estigui responent a l’aproximació) o bé totalment fora de la possibilitat de tenir contacte físic amb algú (perquè no faràs res a una persona que no envia senyals clars, però es que potser es que no se n’ha adonat o és que es una persona que senyala les coses diferent al que estàs acostumada). El fet de que pensés en això després de la resta ja es prou mostra del capacitisme que porto a sobre, ara que hi he pensat se’m cauria la cara de vergonya de no tenir-ho en compte d’aquí en endavant.

Amb tot això pensat he decidit que almenys hi posaré de la meva part. Les preguntes directes em fan sentir segura de que els límits estan clars i que el meu consentiment s’està tenint en compte, i de que jo estic tenint en compte el consentiment de l’altra(s) persona(s). Segurament és una manera més inclusiva i més respectuosa de relacionar-nos en general. Així que intentaré superar les barreres que em fan difícil preguntar les coses. Treballaré per portar bé el rebuig i no evitar les situacions de possible rebuig sistemàticament i vull perdre la vergonya de quedar com una rara o com una sortida o com una enganxosa i començar a intentar ser més franca i més directa si vull iniciar contacte físic amb algú. Desitgeu-me sort.

Per què em fan (una mica) feliç els entorns de festa marica

Deixa un comentari

Sóc una persona que s’identifica com a dona i la meva presentació de gènere és femenina. Per casualitats i afinitats de la vida durant anys he tingut un cercle relacional molt molt ple de mariques*. Un munt de persones que a mida que hem anat creixent s’han anat traient més i més de sobre la pressió per mostrar-se masculins i han anat perdent barreres sobre els límits estètics i conductuals que la societat els imposa. Amb alguns d’aquests nois tinc una relació més estreta i amb alguns menys, però indubtablement m’encanta sortir amb ells o trobar-me’ls de festa. Això ha sigut motiu d’anècdota i bromes durant anys, algunes molt benintencionades i algunes que amagaven suspicàcies diverses.

Arribat el punt que veig veure clarament una tendència en ajuntar-me amb nois gais per a fer plans d’oci nocturn en entorns majoritàriament gais. Vaig començar a plantejar-me perquè buscava aquestes situacions, més enllà de perquè hi havia gent maca del meu entorn que hi participava, ja que tot i que he compartit espais de festa amb ells en entorns menys maricas, les nits més estupendes acostumen a venir de les que passo en entorns super «mariconitzats». Potser no he identificat tots els motius, però començo a ferme’n una idea.

En primer lloc les festes amb molts i molts homes gais em treuen la pressió de relacionar-me amb intenció sexual amb ningú. Personalment sento molt a pressió per intentar lligar en entorns de festa, i a mi lligar no se’m dóna bé i a més m’incomoda molt haver d’estar pendent d’això quan el que vull es ballar aquesta cançó hortera que està sonant ara mateix. Sóc una persona amb un físic no molt normatiu i no acostumo a atreure persones que vulguin lligar amb mi a es festes però tinc companyes que sí, i especialment amb altres noies, em fa bastant mal la dinàmica de que jo sigui la persona que algú (de qualsevol gènere) aborda per accedir a la meva amiga, la guapa. En un entorn mot marica no tinc en ment que pugi ser potencialment l’interès sexual de ningú i elimino com aquestes restes de competitivitat envejosa que si que a vegades m’assalten en entorns on hi ha més persones compatibles amb mi a nivell d’orientació sexual. També es cert que si que sóc la que la gent aborda per preguntar-me de que conec a aquest noi, el guapo, però com que ja estic d’abans fora del mercat no em fa sentir igual de malament.

També un cop hi he pensat em passa que per mi els espais amb molts nois gais em semblen bastant segurs. Molts pocs homes gais es molestaran en assetjar una tia en una festa on són majoria, sigui amb intencions sexuals o amb intencions de fer-la passar una mala estona, i els nois heteros presents tampoc acostumen a anar amb cap intenció de lligar en aquests entorns i si és el cas crec que la reacció de l’entorn al baboseig heterosexual seria menys de encobriment que en altres espais (perquè sempre és més fàcil no ser còmplice de conductes que tu no exerceixes, i estem parlant d’un entorn marica força polititzat). Si que és cert que en entorns d’homes que es relacionen amb homes també hi ha motles conductes de depredació que fins i tot jo puc veure des de fora i en alguna ocasió m’he vist havent de rescatar a algun company d’una situació incòmoda però realment es molt diferent veure-ho que estar-hi a dins (serà això el que senten els homes heteros de festa en general?).

Finalment també hi ha un tema estètic i de gustos importants. No em sento còmoda en espais d’oci tipus discoteca tradicional, i tot i que si em sento bé en espais de oci més alternatius a vegades sembla que la lluita ens l’emportem molt de festa. Com a dona en el món dels feminismes reconec que els espais de festa que freqüentem acostumen a ser una mica obscurs pel meu gust. L’estètica que per gust portaria de festa segurament s’acosta més a la del marica que a la de les meves companyes feminsites. Això s’aplica també a la música que m’agrada ballar de festa, sóc una hortera de la purpurina i els colors fluor i una nostàlgica musical de la música disco i els hits dels 90 (també he de dir que no gens exclusivament).

Fins aquí el que fins avui he pensat sobre perquè em fan feliç els entorns de festa marica. Evidentment aquests són els motius més socials que em fan sentir còmoda però sempre el principal és que tinc uns amics preciosos i estupendos amb els quals només estar ja és festa i que em cuiden infinit i m’acullen als seus espais amb un carinyo immens. Una abraçada des d’aquí a tots.

* utilitzo el terme marica perquè és el que la majoria dels meus companys gays s’han reapropiat com a etiqueta que mostra la seva identitat dissident, en part per distingir-se de la comunitat homosexual masculina més normativa i que ha sigut conquerida pel capitalisme.

Tornar a poder escoltar

Deixa un comentari

A totes les persones que han passat per la meva vida i l’han anat omplint de música bonica

Quan passem per una ruptura, queden motles coses pel camí. Llocs que ja no tornes a trepitjar, coses que eren o podrien haver sigut un hàbit que ja no les fas. Això passa amb ruptures més de parelles, amb amistats que ja no ho són, amb grups amb qui ja no surts. Les ruptures poden ser molt dures o molt calmades, però sempre són tristes. A mi els hàbits i els llocs que compartia amb persones amb qui ja no em faig em fan un pessiguet al cor, però el que em toca màximament la moral és la música.

M’encanta la música, em fascina, m’agrada saber-ne, m’agrada descobrir-ne, tinc música per cada segon de la meva vida i això inclou música associada amb les meves relacions. Cançons que estaven a la teva vida quan vas conèixer o vas començar a apropar-te a una persona i que queden associades a aquell moment i aquell record. La cosa ja es prou greu de per si, però si a sobre comparteixes gust musical o afició pel tema amb l’altra persona o persones pot arribar a ser devastador.

Hi ha cançons que se’t queden tacades. Allò que vam cantar i tocar, allò que vam escoltar, sentir (en ambdós sentits), aquella artista de la qual vam estar parlant, aquella versió (potser) millor que l’original. La relació canvia de forma dolorosa o s’acaba, i amb ella s’acaba la música. Sents una melodia, sents una cançó, i tens molta pena. Pena de la que arrossega l’ànima. Passes per les etapes destructives d’escoltar la música que et fa mal en bucle, i després passes a enterrar-la en el fons de totes les llistes de reproducció i oblidar que saps o recordes totes aquestes cançons.

Un dia obres el reproductor, o l’aplicació o el mp3. Potser per fer neteja, potser perquè busques una altra música o vols recuperar una cançó d’una altra època, i sona. Sona una cançó de les que t’encantaven, i que en un cert punt es va convertir en una punyalada de ferro calent cada cop que t’arribava a les orelles. L’escoltes esperant sentir el dolor atroç de l’última vegada, amb una mena de curiositat morbosa, però no passa. Fa una mica de pena, com nostàlgia, però tornes a sentir la lletra, tornes a poder escoltar realment la música, sense que quedi sobrepassada per les associacions amb les que et va deixar el mal de cor. I aleshores mires enrere i penses «que bé que hi fossis en aquell moment, aquesta cançó es una passada».

Espais feministes amb edats diverses

Deixa un comentari

Vagi de cara, parlo des del «m’acabo d’adonar d’això», i segur que hi ha rius de tinta sobre el tema, però són rius de tinta que encara no he tingut ocasió de travessar o explorar. Però el tema edats m’interessa i estic començant a veure des de la pura experiència que passa en els espais intergeneracionals. Amb sort pròximament aquests temes els tocaré amb una mica de bibliografia l’esquena.

Fa poquet he entrat en contacte amb un grup de persones. Som totes persones que ens identifiquem com a dones, que deliberadament busquem una altra manera de relacionar-nos entre nosaltres que no es basi en el sistema patriarcal. Una xarxa deliberada de persones que no ens coneixíem i que tenim en comú bàsicament com entenem les relacions. En aquest grup hi ha gent a la dècada de la vintena i gent a la de la cinquantena, i mai m’havia trobat et un espai així.

En els meus espais de relació hi ha hagut espais estudiantils on la gent era en general de la meva edat o més jove (vaig una mica molt tard amb els estudis), el cau, on la organització per edat és una mica més flexible però realment el rang de generacions de persones implicades tant a l’agrupament com a l’associació és bastant petit, i la assemblea feminista, que en el meu cas concret era (i encara és, per molt que jo ja no hi sigui) un espai amb participants joves. A més a més treballo en l’educació en lleure en un espai on només una de les treballadores passa dels trenta anys (i no per gaire). En resum, la forquilla habitual d’edats de gent amb qui em relaciono a la meva vida quotidiana deu estar entre els 18 i els 32 (molta gent molt jove en el meu entorn laboral, fins i tot si no conto les peques que tinc al càrrec).

I ara em trobo en un entorn de relació personal amb persones amb un rang d’edats molt més gran, amb trajectes vitals molt diferents en circuit i llargada i m’està encantant la cosa. Què ens passa dins els moviments feministes, o altres espais on hi ha dones joves, que no tenim quasi contacte amb totes aquestes experiències de dones amb edats diferents a la nostra? Sabem que els horaris, els estils de vida, a vegades ens compliquen incloure gent en els grups. És complicat trobar un moment per fer reunió quan unes treballen fins les nou de la nit i les altres a les nou estan posant criatures a dormir, o fent el sopar per les persones grans al seu càrrec. Però tot i que sigui difícil quadrar horaris de forma regular, no tenim manera de generar espais així ni que sigui un cop al mes, de forma bimensual o com sigui?

Estem perdent molta formació, moltes experiències de vida i a vegades també molts referents de pràctiques que al final no sabem si ens hem inventat nosaltres, si són sostenibles en el temps o si només són «una etapa» com gran part de la societat ens vol vendre. Hi ha dones grans que ha han ficat la pota o debatut mil temes amb els que encara tenim dubtes i contradiccions en els moviments feministes i a vegades em fa la sensació que estem tornant a començar de zero sense tenir en compte tots els debats que moltes ja han tingut.

Evidentment és totalment necessari tenir una mirada crítica sobre decisions i practiques de les feministes d’altres generacions. Motles dones abans que nosaltres han proposat coses des dels feminismes que no em convencen, que resulten colonialistes, racistes, poc inclusives, heterocèntriques i mil altres defectes, però malgrat això hem de tenir en compte que moltes d’aquestes dones encara estan actives lluitant per un món millor des de la seva pròpia òptica i no han desaparegut. Potser és moment de generar espais compartits i posar les nostres diferències i també les nostres coses en comú sobre la taula, i que les que comencin a practicar el feminisme després de nosaltres ens critiquin per alguna cosa que no sigui haver mantingut una estructura edadista com a moviment.

Fer una mica més accessibles els espais de militància.

Deixa un comentari

En primer lloc vull dir que parlo des de una gran posició de privilegi. Sóc una persona que ha tingut accés a la militància de forma fàcil. Sóc blanca, he tingut la sort de no haver de patir mai de forma greu per temes econòmics, la meva família te cultura de participació, no tinc cap característica que es consideri una discapacitat, ara mateix no tinc càrregues familiars. Si que he tingut (i tinc) alguns problemes de salut mental i de no ser neurotípica (tot i que la meva desviació de la norma no és gaire problemàtica comparada per exemple, amb els companyis autistes). Així aquesta reflexió es molt des de dins dels espais dels quals he pogut participar, i des de la reflexió que aporten les moltes persones del meu voltant que tenen la paciència de ser pedagògiques i de les moltes lectures a les quals he tingut la sort d’accedir.

Adaptar espais per a que persones diferents hi pugin participar horitzontalment és complicat. Almenys en els meus espais de participació, vinculats sobretot al feminisme i també al lleure el perfil de militant es força homogeni i desconeixem els necessitats de persones diferents a les que estem en cada grup. Deixem fora gent amb càrregues familiars, deixem fora la gent amb alguna diversitat de mobilitat o dificultats perceptives. També estem excloent gent per altres trets potser menys evidents a primera vista. Persones neurodivergents o amb problemes de salut mental, que poden trobar els espais dels moviments socials molt violents i complicats.

Hi ha molts mecanismes específics i moltes dinàmiques que dificulten que els espais dels moviments socials siguin inclusius, fins al punt que molts cops la homogeneïtat es retroalimenta ja que les persones que surten del patró de «militant» de cada moviment ni tant sols s’acosten. Algunes d’aquestes barreres són difícils d’abordar i necessiten molt més espai del que tinc aquí per a treballar-les, però hi ha alguns punts que podríem intentar anar fent presents en els nostres espais.

Podem iniciar un camí més inclusiu simplement plantejant-nos la logística de com funciona el nostre nucli de militància. Podem fer que el nostre lloc de reunió sigui accessible per persones amb menys mobilitat de la normativa? Podem fer que els canals de comunicació del grup i els que fem servir per fer difusió de les activitats no deixin persones Sordes o amb dificultats de visió fora del flux d’informació? Podem alternar hores de reunions per a que pugin assistir persones en altres moments vitals? Si no podem o és difícil garantir al continuïtat de els que ja estem a l’espai (a vegades les dinàmiques capitalistes fan incompatibles els horaris de qui te peques a càrrec i de les militants amb treballs precaris per exemple), podem fer que els nostres actes tinguin en compte això? Tenim llocs de reunió tranquils i sense estímuls que pugin generar o empitjorar situacions de saturació sensorial? L’espai de militància es flexible a nivell d’implicació com per no foragitar persones que pugin passar moments de salut (física i mental) complicats o períodes on tinguin una major càrrega de responsabilitats en la seva vida diària?

Tot de coses sense entrar en temes de gestió interna o de dinàmiques assembleàries que podem començar a fer, ni que sigui en els actes que muntem. Hi ha eines i si no hi ha maneres de trobar aquestes eines. Em sap greu no tenir més coneixement sobre moltes de les problemàtiques que travessen gent que es queda fora, però entenc que qüestionar el nostre capacitisme, edadisme, racisme, transfòbia i altres qüestions forma part intrínseca del canvi social que volem.

Aquesta reflexió ve després de llegir això d’aquí:

https://directa.cat/quan-lactivisme-i-les-cures-sagafen-les-mans/?fbclid=IwAR022ELC0Kel-y0_RvzVd-Fx9zPIFx9O_AzUiJZSk_B9gr8PMqKZWZ0TEh0

El prejudici de la no participació des dels moviments socials.

Deixa un comentari

He militat activament en dos tipus d’espai, en el lleure educatiu i en el feminisme autònom, i he estat propera a alguns altres espais. Les dues militàncies m’han aportat mil eines, mil experiències i persones maques que estan a la meva vida. També ambdós espais m’han portat a complicacions de la meva salut mental, crisis i moments on he sigut incapaç de fugir de situacions i dinàmiques abusives. Durant molt temps ho he assumit i m’ha semblat bé. Però no a totes les persones, sobretot les persones en punts més vulnerables dels sistemes d’opressió o amb una salut física i mental més difícil de gestionar, els pot fer bé la militància en aquestes condicions.

Pensem doncs en els nostres entorns militants i els judicis de valor que fem a les persones que no formen part «activa» de les entitats d’acció social. Veiem a vegades amb mals ulls la posició «còmode» de les companyes que no formen part de les assemblees, les que no prioritzen aquesta activitat per sobre de la participació en altres entitats de barri o que simplement dediquen els seves hores no «productives» a activitats que no inclouen lluita política explícita.

Totes ens hem queixat de com es compliquen els coses en trobar-nos amb persones d’entorns o entitats del barri menys polititzades organitzant un acte o la festa major. Ens queixem de que no tenen hàbits de participació assembleària, que no tenen per la mà la logística de muntar actes, que considerem que no han pensat en les implicacions poítiques de les decisions que es prenen, que no estan tant treballades en el que sigui que es el tema que ens ocupi en el moment (feminisme, sostenibilitat, anticapitalisme en general…).

Tot i així aquestes crítiques, que entenc que en un moment donat poden ser normals i que totes ens cremem quan treballem en grup, a vegades es repeteixen sistemàticament i no pensem que hi ha darrere.

Les persones tenim recorreguts i circumstancies personals diverses. Hi ha gent amb vides laborals o estudiantils molt intenses o molt complicades, que generen esgotament físic i mental. També hi ha persones que es fan càrrec de les cures de altres d’un forma molt molt intensiva i no tenen hores o les que tenen les necessiten dedicar a una activitat purament d’oci i desconnexió. Hi ha gent amb problemes de salut física i mental que necessiten temps i espais molt diferents als que requereixen la majoria de assemblees i col·lectius ja sigui per els horaris, la implicació en hores o fins i tot els llocs en que ens solem reunir les assemblees que no sempre són accessibles físicament per tothom o aptes per a persones amb massa o massa poca sensibilitat sensorial. A més d’això també hi ha circumstancies com que l’espai on estaries del teu barri no et resulta acollidor perquè per exemple només hi ha persones d’edat molt diferent a la teva, o on hi milita una persona amb qui saps que seria difícil compartir un espai així.

Molta gent que no participa en espais activistes sí que participa en altres espais. Espais de cultura popular, tallers, activitats en centres cívics, voluntariats, grups de ganxet, de jocs de rol, entorns laborals o tot el que et pugis imaginar. Algunes d’aquestes persones, gairebé sempre de forma invisible i gens reconeguda, fan feina cada setmana i cada dia perquè el seu entorn sigui feminista, anticapitalista, inclusiu i en general millor. Fan una feina real des d’un coneixement real sovint formant-se molt a nivell individual i sense un suport majoritari de la resta de persones amb els que comparteix espai.

Des de l’activisme polític això no sé si se sap valorar. Ens encanten els nostres espais no mixtes (amb el tipus de no mixticitat que sigui) i molts cops ens creiem les més radicals, les que més discurs construeixen, les que estem apostant pel canvi real i per generar incomoditats. I això des de fora també es nota, i no crec que sigui una dinàmica positiva. Moltes persones estan fet feina sovint a un gran cost personal en un espai menys segur que el nostre i a sobre la resposta des dels moviments socials és que van tres passes enrere, que el seu discurs és insuficient i que no entenen com es fa la revolució.

Si hi pensem una mica potser podríem començar a deixar de mirar per sobre l’espatlla aquestes persones. Trencar amb el tracte paternalista o de superioritat moral amb la que a vegades interaccionem amb elles des de les assembles clarament polítiques. Obrir les portes a veure les persones que no estan a aquests espais com igual de capaces, potencialment formades i capaces d’aportar idees que les militants actives, perquè ho són i estan fent una feina que ningú més està fent i, que si bé llueix menys públicament, també és imprescindible per al canvi social. Entendre que la no implicació directa no sempre es símptoma de desinterès, que no tenim el monopoli de la transformació social i que és trist que per el nostre propi ego assembleari perdem un munt de aliances potents pel camí.