Ara ja comença a fer un temps que estic en coses de no monogàmies. Fa potser sis o set anys que no estic en una relació amb exclusivitat sexual i tres que vaig decidir i començar a arrencar el tema de que no volia posar relacions amb «estructura parellil» al centre de la meva vida. Començar a (intentar) desjerarquitzar els meves relacions segons els patrons establerts ha sigut un gran aprenentatge i m’ha ajudat a pensar en moltes coses de com em relaciono. Prioritzo molt a la meva vida que hi hagi vincles significatius i afectuosos, i relacions sòlides i tant honestes com pugi. Que ens cuidem, que ens prioritzem de maneres semblants entre nosaltres.

He de dir que des de sempre que record he tendit a construir el meu entorn social posant molt pes en les amiguis i també, des de que m’hi fixo i no aparto el tema he detectat que solc sentir-me atreta romàntica i sexualment per persones que formen part o estan entrant a formar part d’aquesta xarxa de relacions d’amistat. Una mica com la broma aquella que feia de «no te’n vagis al llit amb ningú amb qui no voldries esmorzar» a mi em passa que realment si no tinc un vincle com per quedar per esmorzar amb algú difícilment m’atreu, i no cal que sigui antic o molt consolidat, però si que aquest tipus d’afinitat. Així al llarg dels anys he passat molts moments de estar enamorada, enganxada, «enchochada» o penjada d’amistats del meu cercle. Aquesta tendència m’ha posat en situacions peculiars i molts cops no trobo massa persones amb qui compartir-les i que entenguin d’on venen, espero poder ordenar una mica les idees sobre en que m’ha fet pensat trobar-me sovint en aquest punt.

Aquesta situació no es dóna només en contextos de diversitat afectiva (només cal que mirem els infinits casos del clixé «m’agrada la meva amiga» en milers de pelis romàntiques) però si que vaig veient que ens hi trobem molt sovint en la no-monogàmies. I és una situació que genera moltes preguntes, la primera potser la de si has o vols expressar aquest sentiment d’atracció que has detectat.

Estic molt fermament convençuda, i m’ho confirma la pràctica, de que es pot tenir un desig, expressar-lo i no actuar sobre ell sense problema però aquesta no és una visió universal ni molt menys. Mols cops quan expresses atracció o desig cap a algú això pot afectar a la relació ja existent. No sempre hi ha un allunyament explícit, però sí que molts cops de sobte s’agafa distància, es trenca part de la intimitat relacional. Penso aquest distanciament pot tenir diversos orígens com una certa tendència a protegir de forma paternalista els sentiments de l’altra persona (no deixo que s’apropi que es farà mal), problemes per afrontar un fet inesperat o el fet de que es pugin posar en qüestió els teus esquemes relacionals o fins i tot els teus sentiments.

Personalment molts cops en aquestes situacions no expresso el que sento de forma explícita si no tinc una amistat molt molt fonda amb l’altra persona. Sempre es dur entomar un rebuig i molts cops no em ve de gust fer-ho si estic segura de que l’altre persona no te cap interès en canviar la naturalesa del nostre vincle. En altres ocasions he expressat el meu desig i he entomat la negativa i en algunes d’aquestes la relació que tenia amb el meu vincle no s’ha vist afectada (segurament perquè tinc persones molt xaxis al meu voltant).

La segona pregunta que em faig sistemàticament en aquestes situacions ve després. Havent decidit no comunicat o un cop comunicat aquest desig i saber que no és recíproc què en fem? Jo quan m’atreu algú gaudeixo molt de la sensació de que aquesta persona em val tenir al voltant i em fa cas. Amb les meves amiguis ja tinc relacions així per tant solc tenir moments on em meu cervell està una mica autoenganyat amb l’afecte amistós i no es planteja que res anirà a més. Però el fet és que tens una negativa (o has renunciat a dir que sents i pel cas és igual), i hi ha moments en que inevitablement això fa una mica de mal.

Per mi quan em torbo en aquest procés d’anar acceptant cap on anirà una relació quan xoca amb el meu desig o expectatives ho visc com un període de dol, que sorprenentment es dona en simultani a una construcció o continuació de construcció de la relació que ja hi havia. En molts esquemes tradicionals quan et rebutgen t’apartes una mica de la situació, quedes menys i deixes aquest sentiment més intens i dramàtic passar, però si això t’està passant amb una amigui i com dèiem prioritzes seguir amb el vincle és molt possible que no vulguis fer això. Així que et trobes que segueixes fent plans de tarda, de anem de festa a no sé on i de que tens planificada una sortida a la muntanya. Molts cops aquesta amigi que em fa gràcia és la que està a tanto de com va la meva grip i a qui preguntes com ha anat l’entregable de dilluns i de cap manera vols renunciar a aquestes cures i al suport mútu.

Com gestionem aquesta situació de no voler treure una persona de la xarxa però tenir moments en que és una mica massa? Si el desig que teníem l’hem comunicat la cosa és potser més senzilla, perquè serà més fàcil dir què necessitem i que l’altra no es quedi al·lucinant, però tot i així crec que ens falten espais de compartir experiències en aquest tema (perquè no tenim prou en parlar de gelosia, de culpa i altres dificultats de ser éssers socials) i buscar respostes.

Per part meva de moment només intueixo em serveix desromantitzar una mica les relacions amistoses (sobretot les que no són amb homes) de forma general i parlar més explícitament quan de contacte vull o no amb la gent del meu voltant en cada moment (potser no puc dir «mira m’agrades» però si puc dir «aquesta setmana necessito una mica de temps, t’escric la següent»). Com gairebé sempre tenir una xarxa de persones al voltant amb qui poder recolzar-te i no bolcar les cures que dones i reps sobre d’una sola persones sempre fa les situacions més senzilles i alleuja la tendència a posar tota la energia en estar hiperpenjada de la teva amiga, però sabem que aquesta xarxa és una feina de tota la vida. Quines coses més podem fer? Hi ha maneres de ser més saludables amb això?Queden moltes preguntes a l’aire i crec que necessitarem fer molts cafès per treure’ alguna conclusió. Espero sincerament que aquest tema arribi als nostres espais i l’anem posant sobre la taula cada dia més.