Aquest text parla de límits i consentiment en l’àmbit del contacte físic, les mostres d’afecte i la sexualitat dins de entorns bàsicament conscienciats i des de la meva posició personal. És un trosset molt petit de tots els límits que hem de respectar i també dels que hem d’aprendre a posar, i una reflexió petita sobre un tema gegantí.

Els límits, el consentiment, el «només sí es sí»… Últimament sembla que en comencem a parlar més en l’esfera mainstream, desgraciadament gairebé sempre a patir de noticies que salten als mitjans quan s’ha produït una violació bèstia els drets sobre el propi cos i sexualitat d’algú. El debat i discussió públic està en ple apogeu, però en molts dels espais on em moc ningú posaria en dubte que és fatal forçar o pressionar algú a una pràctica sexual o difondre imatges sense el consentiment de la persona que hi apareix.

Tot i així, tenim en compte tota la resta de límits en el contacte físic i sexual? Tenim en compte que el consentiment per defecte no es pot simplement assumir? Que conductes, contactes i expressions d’afecte amb les quals estem còmodes en la intimitat potser no les volem en públic? O que ens segons quins entorns potser estem trepitjant bastant a altres persones? Tinc sensació que això pot ser complicat en general però a mi crec que encara se’m complica més des de la posició de no monògama i la tendència que sovint tenim en certs entorns de relacionar-nos sexoafectivament en espais socials petits (som poques i som endogàmiques, que hi farem).

Fa un temps que em preocupen aquestes coses. Em preocupa poder estar passant els límits de la comoditat de les persones que m’envolten quan sóc carinyosa en públic, perquè sé que en general sóc bastant propensa al contacte físic amb les meves persones properes, i mica en mica sóc més conscient que poden ser molt diferents els acords en funció de la situació social o la resta de persones de l’entorn. Vull cuidar el meu entorn, els meus vincles i, sempre que pugi, també els vincles dels meus vincles. Tinc clar que no sempre ho he fet bé, no només en el passat remot sinó també ara a vegades fico la pota i me n’adono a posteriori.

Aquestes experiències de pifia, dubtes i pensar sobre aquests temes, ara mateix fan que pensi que tinc (i molta gent del meu entorn te) problemes per ser franques i frontals amb demanar o limitar el contacte físic amb els nostres vincles (del tipus que siguin). És difícil preguntar les coses de forma directa i clara i també contestar d’aquesta manera i afrontar les respostes a aquestes preguntes. Personalment em costa verbalitzar de forma directa quin contacte físic vull amb algú. Quan vull contacte físic em tira enrere demanar-lo per no importunar o incomodar. Preguntar aquestes coses de forma frontal a vegades em fa sentir que estic posant l’altre(s) persona(s) en un compromís per dir Sí. Suposo que això neix de que en moltes situacions a mi mateixa em costa molt dir No si crec que aquesta no es la resposta que l’altra persona espera.

Últimament he tingut algunes experiències amb persones que són clares i frontals i m’han preguntat directament si estic còmoda amb una mostra d’afecte en un moment concret. Això m’ha fet adonar amb bastanta sorpresa que en realitat quan la pregunta és totalment clara i sense que hi hagi una pressió evident (per exemple que t’hi preguntin quan ja estan invadint en el teu espai personal, o en una situació molt pública on es llegiria malament un rebuig), em costa menys contestar amb la mateixa franquesa.

Quan ho he analitzat més atentament pensant en les situacions on m’he sentit incomoda perquè se m’estava invadint l’espai o hi havia un contacte que no m’estava agradant he descobert que realment mai hi ha hagut cap pregunta explicita implicada. Pot ser que sigui perquè realment no és freqüent explicitar aquestes coses i ens solem basar en el llenguatge no verbal, que molts cops és més fàcil de passar per alt (o de fer veure que no s’està entenent), o que la gent que pregunta de forma directa te més respecte i tacte amb el consentiment i els límits d’altri.

Quan vaig començar a pensar en això a més vaig començar a veure altres coses positives de ser més explicites en demanar consentiment. Som diverses i no totes tenim la mateixa capacitat de llegir llenguatge corporal. En un lloc on jo puc veure molt clarament que hi ha un intent d’aproximació física per per exemple fer un petó, una altra persona pot no estar veient absolutament res. I si no estem sent explícites estem deixant totes les companyes la neurodivergència de les quals pugi anar per aquí o bé sense capacitat per dir que sí o que no a una aproximació (en cas que la persona es passi per l’arc de triomf que l’altra persona no estigui responent a l’aproximació) o bé totalment fora de la possibilitat de tenir contacte físic amb algú (perquè no faràs res a una persona que no envia senyals clars, però es que potser es que no se n’ha adonat o és que es una persona que senyala les coses diferent al que estàs acostumada). El fet de que pensés en això després de la resta ja es prou mostra del capacitisme que porto a sobre, ara que hi he pensat se’m cauria la cara de vergonya de no tenir-ho en compte d’aquí en endavant.

Amb tot això pensat he decidit que almenys hi posaré de la meva part. Les preguntes directes em fan sentir segura de que els límits estan clars i que el meu consentiment s’està tenint en compte, i de que jo estic tenint en compte el consentiment de l’altra(s) persona(s). Segurament és una manera més inclusiva i més respectuosa de relacionar-nos en general. Així que intentaré superar les barreres que em fan difícil preguntar les coses. Treballaré per portar bé el rebuig i no evitar les situacions de possible rebuig sistemàticament i vull perdre la vergonya de quedar com una rara o com una sortida o com una enganxosa i començar a intentar ser més franca i més directa si vull iniciar contacte físic amb algú. Desitgeu-me sort.