De sobte he sentit l’olor que fas com un record físic de tu.
I m’he trencat d’incertesa
de no saber on vols anar
o si hi vols anar amb la meva companyia.

Sempre has tingut aquest aire
una mica opac i difícil de remoure
com de ser una mica impermeable al món
de cara a la galeria

És la mateixa cosa que fa o feia
que quan somrius en calma el meu cos pari una mica
i després vulgui fugir de mi mateixa
per arraulir-me al teu pit i excavar-hi
per si puc veure alguna cosa més que les altres.

Que per dins em trenco de ganes
de llegir-te les comissures dels llavis
per torbar-hi una resposta
i veure’t acostar-te
de totes els formes possibles.

Altre cop marxes
una altra ella
i em sento altre cop l’aprenentatge
l’escaleta de dos graons per arribar al prestatge alt
ja has crescut
com ho van fer l’anterior,
i l’altra.

un record infantil
flotador innecessari
quadernet de bona lletra
abans que et tornessis cal·lígrafa
i escrivissis sense pautes.

Em quedo polsosa
armariada
perquè jo també vull créixer
no fer-me gran sense moure’m
i veure-us marxar cada vegada
mentre em vaig quedant enrere.

Em sento condemnada
a ser un impàs
un graó estrany, necessari i invisible.
Al camí de cada amor
un punt de canvi.

Però no deixo de ser això, una etapa
que queda buida quan la superes
sense companyia per passar les matinades
sense abraçades quan el món em terroritza
però «sóc maca» i «una bona tia».

Molt bones referències
i els llits llits buits d’orgasmes
esmorzar només amb mi mateixa
i la ressaca
de veure-us passar de llarg de la meva vida
perquè heu descobert on anàveu
i em dieu «m’agrades així,
ets una bona amiga».

Tinc un nom de poema
no un nom que perdura com de musa
així que arribo, pessigo una mica la vida e l’altra
i deixo pas a la següent, enretirant-me

Que la meva petita emoció
serveixi per fer-te créixer
que no caigui del tot en la buidor
no es perdi en el capvespre

almenys quan et giris a veure el mar passat
tingues un moment per a pensar-me
tot i no haver marcat cap pedra
tot i no ser cap amor perdurable
tant de bo creguis que quelcom vas aprendre
en el petit tros de camí que vam fer compartides.

Melancolia

 

Ara ja fa un any
(més o menys,
però em sembla que s’acosta la data)
que vam deixar de ser el que érem.
I segueixes aquí present
d’una manera molt imprevista
amb aquestes formes noves
que només inventem entre nosaltres

Tanmateix
a vegades em crema la boca
quan et penso les paraules
t’imagino la veu
et recordo les mans

I com podies fer-me trencar
ben amunt.

---

 

 

 

 

Desig per una tornada antiga i improbable

 

Juguem a fer art juntes
sobre cada superfície.
L’aire que vibra entre nosaltres
suspenem-lo
i deixa que l’atrapi amb cada alenada
que voli el cap
les mans toquin
la bellesa més perdurable i efímera
sobre el paper, les cordes i la pell.

Sembla que avui cridi al buit
cap em contesta
potser les respostes van ser un somni.

Enyoro les converses de matinada
les reflexions de cafè
abraçar-nos
sense paraules
però sembla que això
s’ho emporta
aquesta pluja.

---

La cosa està difícil
perquè no se massa de que va, la cosa,
i quan hi penso massa
espiralo
i si no hi penso
l’angoixa s’allarga i s’allarga.

---

Jo avui vull abraçades segures
de les que sé que no marxen
amb les que pugi comptar en un relatiu sempre
petons dels que sé que em coneixen
amb els dits a la cara que et troben
les llàgrimes a vegades invisibles .

Vull sentir-me a traves d’uns altres ulls
ara que els meus no funcionen
i no poden mirar endavant per posar-se dempeus
necessito la crossa de la mirada amant
que fa temps que no tinc a la vora.