Arxius mensuals: Abril de 2019

Espais feministes amb edats diverses

Vagi de cara, parlo des del «m’acabo d’adonar d’això», i segur que hi ha rius de tinta sobre el tema, però són rius de tinta que encara no he tingut ocasió de travessar o explorar. Però el tema edats m’interessa i estic començant a veure des de la pura experiència que passa en els espais intergeneracionals. Amb sort pròximament aquests temes els tocaré amb una mica de bibliografia l’esquena.

Fa poquet he entrat en contacte amb un grup de persones. Som totes persones que ens identifiquem com a dones, que deliberadament busquem una altra manera de relacionar-nos entre nosaltres que no es basi en el sistema patriarcal. Una xarxa deliberada de persones que no ens coneixíem i que tenim en comú bàsicament com entenem les relacions. En aquest grup hi ha gent a la dècada de la vintena i gent a la de la cinquantena, i mai m’havia trobat et un espai així.

En els meus espais de relació hi ha hagut espais estudiantils on la gent era en general de la meva edat o més jove (vaig una mica molt tard amb els estudis), el cau, on la organització per edat és una mica més flexible però realment el rang de generacions de persones implicades tant a l’agrupament com a l’associació és bastant petit, i la assemblea feminista, que en el meu cas concret era (i encara és, per molt que jo ja no hi sigui) un espai amb participants joves. A més a més treballo en l’educació en lleure en un espai on només una de les treballadores passa dels trenta anys (i no per gaire). En resum, la forquilla habitual d’edats de gent amb qui em relaciono a la meva vida quotidiana deu estar entre els 18 i els 32 (molta gent molt jove en el meu entorn laboral, fins i tot si no conto les peques que tinc al càrrec).

I ara em trobo en un entorn de relació personal amb persones amb un rang d’edats molt més gran, amb trajectes vitals molt diferents en circuit i llargada i m’està encantant la cosa. Què ens passa dins els moviments feministes, o altres espais on hi ha dones joves, que no tenim quasi contacte amb totes aquestes experiències de dones amb edats diferents a la nostra? Sabem que els horaris, els estils de vida, a vegades ens compliquen incloure gent en els grups. És complicat trobar un moment per fer reunió quan unes treballen fins les nou de la nit i les altres a les nou estan posant criatures a dormir, o fent el sopar per les persones grans al seu càrrec. Però tot i que sigui difícil quadrar horaris de forma regular, no tenim manera de generar espais així ni que sigui un cop al mes, de forma bimensual o com sigui?

Estem perdent molta formació, moltes experiències de vida i a vegades també molts referents de pràctiques que al final no sabem si ens hem inventat nosaltres, si són sostenibles en el temps o si només són «una etapa» com gran part de la societat ens vol vendre. Hi ha dones grans que ha han ficat la pota o debatut mil temes amb els que encara tenim dubtes i contradiccions en els moviments feministes i a vegades em fa la sensació que estem tornant a començar de zero sense tenir en compte tots els debats que moltes ja han tingut.

Evidentment és totalment necessari tenir una mirada crítica sobre decisions i practiques de les feministes d’altres generacions. Motles dones abans que nosaltres han proposat coses des dels feminismes que no em convencen, que resulten colonialistes, racistes, poc inclusives, heterocèntriques i mil altres defectes, però malgrat això hem de tenir en compte que moltes d’aquestes dones encara estan actives lluitant per un món millor des de la seva pròpia òptica i no han desaparegut. Potser és moment de generar espais compartits i posar les nostres diferències i també les nostres coses en comú sobre la taula, i que les que comencin a practicar el feminisme després de nosaltres ens critiquin per alguna cosa que no sigui haver mantingut una estructura edadista com a moviment.

Fer una mica més accessibles els espais de militància.

En primer lloc vull dir que parlo des de una gran posició de privilegi. Sóc una persona que ha tingut accés a la militància de forma fàcil. Sóc blanca, he tingut la sort de no haver de patir mai de forma greu per temes econòmics, la meva família te cultura de participació, no tinc cap característica que es consideri una discapacitat, ara mateix no tinc càrregues familiars. Si que he tingut (i tinc) alguns problemes de salut mental i de no ser neurotípica (tot i que la meva desviació de la norma no és gaire problemàtica comparada per exemple, amb els companyis autistes). Així aquesta reflexió es molt des de dins dels espais dels quals he pogut participar, i des de la reflexió que aporten les moltes persones del meu voltant que tenen la paciència de ser pedagògiques i de les moltes lectures a les quals he tingut la sort d’accedir.

Adaptar espais per a que persones diferents hi pugin participar horitzontalment és complicat. Almenys en els meus espais de participació, vinculats sobretot al feminisme i també al lleure el perfil de militant es força homogeni i desconeixem els necessitats de persones diferents a les que estem en cada grup. Deixem fora gent amb càrregues familiars, deixem fora la gent amb alguna diversitat de mobilitat o dificultats perceptives. També estem excloent gent per altres trets potser menys evidents a primera vista. Persones neurodivergents o amb problemes de salut mental, que poden trobar els espais dels moviments socials molt violents i complicats.

Hi ha molts mecanismes específics i moltes dinàmiques que dificulten que els espais dels moviments socials siguin inclusius, fins al punt que molts cops la homogeneïtat es retroalimenta ja que les persones que surten del patró de «militant» de cada moviment ni tant sols s’acosten. Algunes d’aquestes barreres són difícils d’abordar i necessiten molt més espai del que tinc aquí per a treballar-les, però hi ha alguns punts que podríem intentar anar fent presents en els nostres espais.

Podem iniciar un camí més inclusiu simplement plantejant-nos la logística de com funciona el nostre nucli de militància. Podem fer que el nostre lloc de reunió sigui accessible per persones amb menys mobilitat de la normativa? Podem fer que els canals de comunicació del grup i els que fem servir per fer difusió de les activitats no deixin persones Sordes o amb dificultats de visió fora del flux d’informació? Podem alternar hores de reunions per a que pugin assistir persones en altres moments vitals? Si no podem o és difícil garantir al continuïtat de els que ja estem a l’espai (a vegades les dinàmiques capitalistes fan incompatibles els horaris de qui te peques a càrrec i de les militants amb treballs precaris per exemple), podem fer que els nostres actes tinguin en compte això? Tenim llocs de reunió tranquils i sense estímuls que pugin generar o empitjorar situacions de saturació sensorial? L’espai de militància es flexible a nivell d’implicació com per no foragitar persones que pugin passar moments de salut (física i mental) complicats o períodes on tinguin una major càrrega de responsabilitats en la seva vida diària?

Tot de coses sense entrar en temes de gestió interna o de dinàmiques assembleàries que podem començar a fer, ni que sigui en els actes que muntem. Hi ha eines i si no hi ha maneres de trobar aquestes eines. Em sap greu no tenir més coneixement sobre moltes de les problemàtiques que travessen gent que es queda fora, però entenc que qüestionar el nostre capacitisme, edadisme, racisme, transfòbia i altres qüestions forma part intrínseca del canvi social que volem.

Aquesta reflexió ve després de llegir això d’aquí:

https://directa.cat/quan-lactivisme-i-les-cures-sagafen-les-mans/?fbclid=IwAR022ELC0Kel-y0_RvzVd-Fx9zPIFx9O_AzUiJZSk_B9gr8PMqKZWZ0TEh0

El prejudici de la no participació des dels moviments socials.

He militat activament en dos tipus d’espai, en el lleure educatiu i en el feminisme autònom, i he estat propera a alguns altres espais. Les dues militàncies m’han aportat mil eines, mil experiències i persones maques que estan a la meva vida. També ambdós espais m’han portat a complicacions de la meva salut mental, crisis i moments on he sigut incapaç de fugir de situacions i dinàmiques abusives. Durant molt temps ho he assumit i m’ha semblat bé. Però no a totes les persones, sobretot les persones en punts més vulnerables dels sistemes d’opressió o amb una salut física i mental més difícil de gestionar, els pot fer bé la militància en aquestes condicions.

Pensem doncs en els nostres entorns militants i els judicis de valor que fem a les persones que no formen part «activa» de les entitats d’acció social. Veiem a vegades amb mals ulls la posició «còmode» de les companyes que no formen part de les assemblees, les que no prioritzen aquesta activitat per sobre de la participació en altres entitats de barri o que simplement dediquen els seves hores no «productives» a activitats que no inclouen lluita política explícita.

Totes ens hem queixat de com es compliquen els coses en trobar-nos amb persones d’entorns o entitats del barri menys polititzades organitzant un acte o la festa major. Ens queixem de que no tenen hàbits de participació assembleària, que no tenen per la mà la logística de muntar actes, que considerem que no han pensat en les implicacions poítiques de les decisions que es prenen, que no estan tant treballades en el que sigui que es el tema que ens ocupi en el moment (feminisme, sostenibilitat, anticapitalisme en general…).

Tot i així aquestes crítiques, que entenc que en un moment donat poden ser normals i que totes ens cremem quan treballem en grup, a vegades es repeteixen sistemàticament i no pensem que hi ha darrere.

Les persones tenim recorreguts i circumstancies personals diverses. Hi ha gent amb vides laborals o estudiantils molt intenses o molt complicades, que generen esgotament físic i mental. També hi ha persones que es fan càrrec de les cures de altres d’un forma molt molt intensiva i no tenen hores o les que tenen les necessiten dedicar a una activitat purament d’oci i desconnexió. Hi ha gent amb problemes de salut física i mental que necessiten temps i espais molt diferents als que requereixen la majoria de assemblees i col·lectius ja sigui per els horaris, la implicació en hores o fins i tot els llocs en que ens solem reunir les assemblees que no sempre són accessibles físicament per tothom o aptes per a persones amb massa o massa poca sensibilitat sensorial. A més d’això també hi ha circumstancies com que l’espai on estaries del teu barri no et resulta acollidor perquè per exemple només hi ha persones d’edat molt diferent a la teva, o on hi milita una persona amb qui saps que seria difícil compartir un espai així.

Molta gent que no participa en espais activistes sí que participa en altres espais. Espais de cultura popular, tallers, activitats en centres cívics, voluntariats, grups de ganxet, de jocs de rol, entorns laborals o tot el que et pugis imaginar. Algunes d’aquestes persones, gairebé sempre de forma invisible i gens reconeguda, fan feina cada setmana i cada dia perquè el seu entorn sigui feminista, anticapitalista, inclusiu i en general millor. Fan una feina real des d’un coneixement real sovint formant-se molt a nivell individual i sense un suport majoritari de la resta de persones amb els que comparteix espai.

Des de l’activisme polític això no sé si se sap valorar. Ens encanten els nostres espais no mixtes (amb el tipus de no mixticitat que sigui) i molts cops ens creiem les més radicals, les que més discurs construeixen, les que estem apostant pel canvi real i per generar incomoditats. I això des de fora també es nota, i no crec que sigui una dinàmica positiva. Moltes persones estan fet feina sovint a un gran cost personal en un espai menys segur que el nostre i a sobre la resposta des dels moviments socials és que van tres passes enrere, que el seu discurs és insuficient i que no entenen com es fa la revolució.

Si hi pensem una mica potser podríem començar a deixar de mirar per sobre l’espatlla aquestes persones. Trencar amb el tracte paternalista o de superioritat moral amb la que a vegades interaccionem amb elles des de les assembles clarament polítiques. Obrir les portes a veure les persones que no estan a aquests espais com igual de capaces, potencialment formades i capaces d’aportar idees que les militants actives, perquè ho són i estan fent una feina que ningú més està fent i, que si bé llueix menys públicament, també és imprescindible per al canvi social. Entendre que la no implicació directa no sempre es símptoma de desinterès, que no tenim el monopoli de la transformació social i que és trist que per el nostre propi ego assembleari perdem un munt de aliances potents pel camí.

Escola mixta no és coeducació

Aquesta entrada és de fet una reflexió en un fòrum acadèmic del 2016 que deixo aquí purament perquè no es perdi. El vocabulari és menys inclusiu del que m’agradaria i el contingut està adaptat a aquell context concret.

Sembla que es un pensament generalitzat de la societat (amb excepcions que ens fan dur les mans al cap) que és bo i pot ser transformador que nens i nenes comparteixin espai escolar, i que l’ideal educatiu és aconseguir escoles coeducatives, més enllà de que siguin mixtes. Però són realment coeducatives les escoles de Catalunya? Segons el DIEC la coeducació és ”Educació idèntica i en comú de persones d’ambdós sexes.” I a la pàgina de l’XTEC especifica més i diu que “La coeducació comporta la promoció d’una educació que potencia la igualtat real d’oportunitats i l’eliminació de tota mena de discriminació per raó de sexe, així com la integració de forma explícita i amb continguts d’aprenentatge de la perspectiva de gènere.”

Seguint aquestes definicions, a les escoles d’alumnat mixt de Catalunya s’educa idènticament a nenes i nens? La primera definició és clarament tancada de ment respecte les identitats de gènere no binàries, la segona sembla més àmplia, tot i així, son inclusives amb TOTA MENA de discriminació per raons de sexe les escoles?

Resulta que si ens fixem d’entrada en els materials didàctics que fan servir molts centres trobarem que els llibres de text no inclouen per cap banda uns continguts que tinguin en compte la perspectiva de gènere. Només fixant-nos en la presència de homes i dones, sense tenir present el col·lectiu trans*, l’estudi de Ana López-Navajas, sobre l’absència de dones als llibres te text de ESO fixa la presència de personatges femenins en un 7,5%, i a la primària els nombres no varien significativament. Si parlem de la presència de sabers i personatges trans* no en trobem ni rastre a cap nivell educatiu obligatori.

A part dels materials didàctics, hem de tenir en compte la selecció de continguts i matèries curriculars impartides a les escoles. Matemàtiques, llengua, geografia, arts plàstiques… el currículum oficial es basa en matèries de les antigues escoles masculines i descarta disciplines tradicionalment femenins com la cuina, les arts decoratives, les habilitats i capacitats de cura i manteniment de la vida. Així, les escoles ens estan indicant quin és el coneixement bàsic i important per a la formació de persones, i ho està fent repetint l’error de invisibilitzar i tractar com a menors els aprenentatges que històricament s’atribuïen a les dones. Puja una generació que no veu la importància de saber sargir un descosit, o no apreciarà el valor artístic d’un cistell en tant que objecte bell i útil, mentre descobrirà més tard fent història de l’art la Bauhaus i el seu “elevar l’artesania al nivell de les belles arts” com si fos la sopa d’all.

Finalment, no podem desvincular els continguts i materials que imparteix l’escola de l’espai de relacions que suposa. La canalla i el claustre de cada centre es socialitza dins i fora d’aquest, i per tant ve amb els prejudicis i idees sexistes que transmet tota la societat. Els usos dels espais d’esbarjo, el tipus de jocs que es fan al pati i els rols dins del grup d’infants es veuen afectats per la seva socialització de gènere.

Als patis i aules del nostre país, fins i tot en l’etapa de primària o infantil, les criatures tenen comportaments sexistes. És la nostra responsabilitat no tractar-los amb lleugeresa i ser conscients del risc de caure en un tracte diferenciat cap a la mateixa conducta si la du a terme un nen o una nena o de si aquest infant te un rol o una expressió de gènere diferent a un altre. L’escola coeducativa real ha de passar necessàriament per un replantejament del currículum i els materials didàctics, però no serà completament possible fins que totes les mestres estiguem disposades a treballar per trencar els motlles fruit de la nostra educació en un sistema patriarcal.

Fonts i referències

http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/coeducacio/ 6/09/2016

Ana López-Navajas, 2008 Anàlisi de l’absència de les dones en els manuals de l’ESO. Una genealogia del coneixement ocultat,

Revista Iberoamericana de Educación Número 6 Género y Educación, Septiembre – Diciembre 1994 Marina Subirats Martori 

http://recursos.cepindalo.es/pluginfile.php/39/mod_resource/content/3/index.html

Perquè hem de posar aquestes sèries a totes les peques

Començaré dient clarament que m’encanten les sèries d’animació i que fa molts anys que treballo amb persones petites, i aquest és el principal motor d’aquest text.

Les peques consumeixen un munt de continguts audiovisuals, entre ells dibuixos animats i tot i que els treuen de altres llocs i no de la televisió, no crec que hi hagi una gran diferència en com es rep el consum de dibuixos de quan jo tornava d’escola i veia Detectiu Conan. El que sí que passa és que ara una família pot seleccionar i acotar molt més el que veuen les peques, perquè hi ha moltíssima més oferta. I dins d’aquesta oferta hi ha algunes coses bones, o molt més bones del que solien ser.

I aquí directament, i sense que ningú m’esponsoritzi, passo a recomanar dos hits de la animació per a infants actual i el perquè de la recomanació, no des del punt de vista cinemàtic (que sincerament, no en se prou), sinó de contingut. Les dues estan actualment en emissió (tot i que no sabem quan venen les pròximes temporades o en el cas de Steven Universe, la peli). Intentaré ser continguda perquè podria estar moltes pàgines dient coses d’aquestes sèries, i intentaré no fer spoilers.

Dragon Prince (El príncipe dragón)

Argument: La idea de la serie es que en un món on les criatures màgiques s’han separat físicament dels humans perquè aquests feien ús de la màgia negra, dos prínceps d’un regne humà i una assassina elfa de la lluna intenten acabar amb el conflicte entre races. És un format de sèrie de viatge d’aventures en un mon de fantasia rollo medieval.

Perquè s’ha de veure:

  • Representació de persones racialitzades i LGTB+ en posicions de poder.
  • Representació positiva de persones amb diversitat funcional: el personatge més badass de la sèrie es una persona sorda parlant de llengua de signes.
  • Visibilitza conflictes racistes, en aquest cas entre espècies, i deixa molt clar l’efecte xungui dels prejudicis i com se sent quan estàs a la part oprimida.
  • Diversitat familiar: famílies monoparentals, reconstruïdes, homoparentals, famílies boniques i famílies amb dinàmiques d’abús que es mostres explícitament com a xungues sense que veure-ho sigui angoixant.
  • Visibilitat de persones amb ansietat: un protagonista te el que sembla clarament problemes d’ansietat, subtil des del visionat com a infant, però molt clar des de la visió adulta i tant de bo hagués vist quelcom així en pantalla de petita.
  • La infància al centre: protagonistes joves i peques, els infants representats (protagonistes o no) tenen agència, coneixement, són sensates, llestes i sovint més íntegres que les adultes.
  • Respecte a la vida i l’entorn: la màgia negra és negra perquè es basa en destruir éssers màgics per extreure’n l’energia màgica intrínseca i la màgia molona es respectuosa i renovable.
  • Surten dracs i elfs i màgia. I fan referències a sèries d’animació com Sailor Moon, o a les pelis de El Senyor dels Anells.

Steven Universe

Argument: Un nen que es diu Steven i que es mig humà i mig extraterrestre creix amb la seva família de tres gemes extraterrestres mentre salven el planeta. El format és d’entrada pròxim al gènere «magical girls» però amb un nen de prota, els arcs argumentals grans comencen amb la segona temporada.

Perquè s’ha de veure:

  • Diversitat de gènere i orientació sexual: totes les gemes en principi són femenines, però durant la sèrie apareixen múltiples personatges que fan servir pronoms de gènere neutre, es visibilitzen relacions de tot tipus d’orientació.
  • Diversitat racial i corporal: els personatges humans venen en totes les formes i colors, hi ha representació de persones racialitzades diferents i persones amb diferents formes corporals. Hi ha crítiques a fer respecte el race-coding d’algunes gemes però tot i així no he vist gaires series amb tanta diversitat.
  • El poder de l’empatia: la comprensió i la empatia es mostren com les eines principals per resoldre els conflictes, sense renunciar a escenes d’acció estupendes.
  • Noves formes de ser un noi: el nen protagonista i també el seu pare, trenquen barreres de la masculinitat tradicional amb les relacions que estableixen entre ells o amb altres homes, l’Steven subverteix repetidament normes estètiques sobre el que és la masculinitat.
  • Representació de relacions diverses: parelles queer, relacions no monògames, relacions d’amor platònic, relacions d’amor fraternal i familiar. Totes pareixen, totes importen.
  • Representació de processos emocionals complexes: especialment la superació de relacions abusives i els processos de dol són temes que estan subjacents en molts arcs argumentals d’una manera profunda, honesta i accessibles per al públic infantil.
  • El consentiment i el consens: en força arcs argumentals s’explicita la importància del consentiment i el consens en les relacions (no només de parella) i que pot significar trencar aquests acords, sempre des d’un punt de vista no sexualitzant i entendible per les peques.
  • Música: Les actrius de veu originals són increïbles i tota la banda sonora es espectacular, bona i divertidíssima.

I fins aquí les recomanacions. Recordar que el mon es cada cop més audiovisual i que els peques veuran cada com més contingut aquest tipus i som les que les cuidem les que tenim responsabilitat sobre que el seu consum sigui crític i que el material que els arriba sigui adequat. Per tant, aprofitem per oferir i fer-les descobrir coses que siguin maques, integradores i amb uns valors de fons que ens creiem.

Comencem i a veure que surt

Fa molt que no escric res que algú pugi llegir, ni que sigui de casualitat. Però sempre tinc el cap ple de reflexions i idees i a vegades passen al paper (ni que sigui al paper virtual).

Les coses mica en mica canvien i tot i que no sé si compartiré això amb ningú que conegui, aquí quedara als confins de la xarxa. Veurem on em porta i si em porta a algun lloc aquest experiment.

Una abraçada per la lectora que la vulgui.