Vagi de cara, parlo des del «m’acabo d’adonar d’això», i segur que hi ha rius de tinta sobre el tema, però són rius de tinta que encara no he tingut ocasió de travessar o explorar. Però el tema edats m’interessa i estic començant a veure des de la pura experiència que passa en els espais intergeneracionals. Amb sort pròximament aquests temes els tocaré amb una mica de bibliografia l’esquena.
Fa poquet he entrat en contacte amb un grup de persones. Som totes persones que ens identifiquem com a dones, que deliberadament busquem una altra manera de relacionar-nos entre nosaltres que no es basi en el sistema patriarcal. Una xarxa deliberada de persones que no ens coneixíem i que tenim en comú bàsicament com entenem les relacions. En aquest grup hi ha gent a la dècada de la vintena i gent a la de la cinquantena, i mai m’havia trobat et un espai així.
En els meus espais de relació hi ha hagut espais estudiantils on la gent era en general de la meva edat o més jove (vaig una mica molt tard amb els estudis), el cau, on la organització per edat és una mica més flexible però realment el rang de generacions de persones implicades tant a l’agrupament com a l’associació és bastant petit, i la assemblea feminista, que en el meu cas concret era (i encara és, per molt que jo ja no hi sigui) un espai amb participants joves. A més a més treballo en l’educació en lleure en un espai on només una de les treballadores passa dels trenta anys (i no per gaire). En resum, la forquilla habitual d’edats de gent amb qui em relaciono a la meva vida quotidiana deu estar entre els 18 i els 32 (molta gent molt jove en el meu entorn laboral, fins i tot si no conto les peques que tinc al càrrec).
I ara em trobo en un entorn de relació personal amb persones amb un rang d’edats molt més gran, amb trajectes vitals molt diferents en circuit i llargada i m’està encantant la cosa. Què ens passa dins els moviments feministes, o altres espais on hi ha dones joves, que no tenim quasi contacte amb totes aquestes experiències de dones amb edats diferents a la nostra? Sabem que els horaris, els estils de vida, a vegades ens compliquen incloure gent en els grups. És complicat trobar un moment per fer reunió quan unes treballen fins les nou de la nit i les altres a les nou estan posant criatures a dormir, o fent el sopar per les persones grans al seu càrrec. Però tot i que sigui difícil quadrar horaris de forma regular, no tenim manera de generar espais així ni que sigui un cop al mes, de forma bimensual o com sigui?
Estem perdent molta formació, moltes experiències de vida i a vegades també molts referents de pràctiques que al final no sabem si ens hem inventat nosaltres, si són sostenibles en el temps o si només són «una etapa» com gran part de la societat ens vol vendre. Hi ha dones grans que ha han ficat la pota o debatut mil temes amb els que encara tenim dubtes i contradiccions en els moviments feministes i a vegades em fa la sensació que estem tornant a començar de zero sense tenir en compte tots els debats que moltes ja han tingut.
Evidentment és totalment necessari tenir una mirada crítica sobre decisions i practiques de les feministes d’altres generacions. Motles dones abans que nosaltres han proposat coses des dels feminismes que no em convencen, que resulten colonialistes, racistes, poc inclusives, heterocèntriques i mil altres defectes, però malgrat això hem de tenir en compte que moltes d’aquestes dones encara estan actives lluitant per un món millor des de la seva pròpia òptica i no han desaparegut. Potser és moment de generar espais compartits i posar les nostres diferències i també les nostres coses en comú sobre la taula, i que les que comencin a practicar el feminisme després de nosaltres ens critiquin per alguna cosa que no sigui haver mantingut una estructura edadista com a moviment.
Armari desastre 