Arxiu d'etiquetes: estètica

Estètica, música comercial i com els videoclips m’han ajudat a portar roba de festa.

Deixa un comentari

Gràcies al meu pare per ajudar-me a posar això en paraules enmig d’un debat de sobretaula sobre la importància cultural del trap.

Començo dient el que és evident: el món de la música comercial i el de la moda sempre han estat connectats i les grans figures de la música comercial han creat i liderat tendències estètiques i a la vegada han dut a terme les manifestacions més extremes d’aquestes. Ha passat en el punk, en el rock (maremeva la estètica glam), en el pop i en general en qualsevol gènere musical. Això fa que moltes, especialment les que hem crescut ja veient videoclips, haguem format gran part de les nostres idees sobre estètica en base a l’aspecte que tenien les persones que en aquell moment estaven fent música comercial (les que no eren tant comercials, també però potser la influència és menys universal).

En el meu cas jo sóc de principis dels noranta i durant la meva infància el món de la moda estava en el punt de idolatrar la estètica «heroin chic». En el panorama musical comercial les imatges de dones que m’arribaven anaven en la línia de la Natalie Imbruglia, les Spice Girls, la Madonna, la Britney Spears, la Marta Sánchez i una mica més endavant la primera generació de OT, la Beyoncé, la Pink i l’Avril Lavinge (aquí podeu fer pausa per anar a recuperar tot de hits genials mentre jo reprimeixo fer una llista molt més exhaustiva).

Les artistes del moment podien anar descaradament de sex symbols, vestides amb tops flúor, pantalons de mig pam extrarrapats i fent coreos de les que enganxaven, o podien anar de sentimentals i profundes i fer servir samarretes i dessuadora i portar un tallat de cabell interessant. Tot i així quan ho mires amb distància totes tenen punts en comú. La majoria són joves, la majoria són blanques i a més són primes i de formes rectes (la Jennifer López era el súmmum de la corba en aquell moment), i la roba o bé mostra clarament i de forma molt evident el cos que hi ha a sota o el tapa completament en plan «jo no sóc com les altres noies». Els videoclips destaquen aquesta tendència de mostrar el cos com a centre d’atenció, posant les artistes al centre totalment en fons més o menys discrets i sobre els quals ressaltin de forma evident i amb un treball d’imatge que molt sovint ens fa fixar encara més en les cames super depilades, la panxa plana, la zero cel·lulítics i la cara extra-simètrica de les intèrprets.

En tot cas a mi des de la meva òptica nena i de adolescent jove el que veia eren noies amb un cos super diferent al meu, amb cares molt diferents que la meva. A sobre la roba que portaven i que estava a les botigues no existia en la meva talla i si era el cas, eren coses que les amigues, les revistes i ma mare em repetien que no eren per el meu tipus de cos, perquè on va la noia rodanxona amb un tank top de color verd fluor o amb un pantaló que ensenya les calces.

I així tinc jo la imatge de la escena musical en la qual van començar a aparèixer dones diferents. Gent que fa música i que prioritza generar un impacte a semblar la més guapa del lugar. La estètica de xandall i cadenes comença a filtrar-se també entre els artistes femenines, apareix la Lady Gaga amb el videoclip de Poker face i les seves disfresses impossibles, l’Amy Whinehouse salta a escena amb els seus pentinats excessius y un eyeliner dramàtic que només fa més visible la seva cara llarga i diferent. Adele es converteix en la primera dona no-prima que mai veig en un videoclip. Els culs es posen de moda. La Megan Trainor canta «all about that bass» (resulta que sí que es pot anar amb vestidet i colls de peter pan per molt que passis de la talla 40). En realitat no hi ha cap canvi extra profund, les famoses segueixen sent guapes, fins i tot les que no tenen una cara tant de supermodel com les seves companyes dels 90, les cantant «gordes» no deixen de ser normalíssimes i fan la meitat de bulto que jo.

Durant tot aquest procés gairebé ni me n’adono. No és un moment on la música comercial m’atregui especialment i només la sento perquè sona de fons a la vida. La meva música va per carrerons més alternatius, escolto cantautores, escolto música feminista. Però començo a tornar a treballar amb adolescència i amb infància amb peques que escolten la música de la ràdio. Començo a posar música en festes i tot i que està clar que tendeixo a posar èxits més antics i cançons afins amb el feminisme rebo peticions de música actual. Amb tot això investigo més enllà de les tres cançons que se m’enganxen cada estiu i acabo veient videoclips de música actual.

I en els videoclips dels últims anys trobo coses que no recordava. Trobo estètiques molt exagerades, trobo coses pròpies de la performance i que es veu que la tendència de «cada vegada més espectacular» s’ha instaurat totalment. Els fons passen de ser un espai més o menys poc rellevant a estar plens de coses i internet va ple d’interpretacions simbòliques del que apareix ens els videoclips. La vestimenta de les artistes és exagerada, inclou tendències que fa pocs anys s’haguessin considerat totalment ordinàries i lletges i tot plegat molt carregat de coses i molt barroc. Abrics peluts, estampats super diferents combinats, bijuteria exagerada, samarretes de lycra amb estampat animal amb diamants falsos i malles d’esport amb jerseis de peluix.

I aquesta estètica de sobte em fa pensar que no tinc massa clar quina edat te la Nathy Peluso i que sincerament no sé si la Rosalia és poc o molt pechugona. Puc evocar fàcilment la jaqueta d’un videoclip de J. Balvin però no el reconeixeria vestit carrer i sincerament crec que la meva última imatge de com es la Rihanna físicament deu pertànyer al vídeo de «can’t remember to forget you». Sé que totes elles són primes perquè totes ho són, però realment veig els videoclips i veig més el vestit del que és sexy que un cos sexy per si mateix. Com que totes aquestes artistes utilitzen les peces de roba molt més una disfressa del que és atractiu que com una manera de ressaltar el seu atractiu normatiu propi. Això s’està donant en les noves cares en els escenaris però també en les cares de els dècades anteriors, que van extremant i extremant la seva estètica (es pot veure per exemple l’evolució de la suprema Briteny Spears).

Aquesta tendència com del que és sexy més com a disfressa que com a mostrar el un cos que segueix la norma també s’ha filtrat en com ens vestim la resta de mortals, sobretot en entorns de festa i de interacció social. Evidentment, com sempre, les noies més normatives són les que tenen més llibertat per seguir els tendències i vestir-se de cap a peus de reines del dancehall i som les gordes les que ens mengem més comentaris desagradables i insinuacions sobre com de desagradable és que ens vestim amb alguna pretensió de resultar sexualment atractives. Tot i així per a mi personalment, i suposo que encaixant en el moment vital que passo, ha sigut un canvi de tendència en la moda que m’ha ajudat molt.

D’entrada ja he parlat en altres moments dels meus problemes interns per acceptar que em vull mostrar físicament i resultar atractiva (si no ho has llegit, parlo una mica d’això aquí XXX), però el ajudar-me a mi mateixa a superar això aquesta idea de que «ser sexy és una disfressa» ajuda bastant. Ja no és el meu cos i els centímetres de pell que ensenyo o no el que determina el meu greu de «sexy» sinó que aquest grau de «sexytut» depèn molt més de la roba extravagant i exagerada que pugi portar. I la roba extravagant a vegades distreu molt de la persona que la porta. Darrere un abric gegant de pèl de peluix no sé massa quina figura exacta s’amaga, sota les arracades de mig quilo i les manicures surrealistes, sota el brilli brilli i els estampats gegants i inconnexos, amb una mica de sort no sé ni quina cara tens, perquè encara estic mirant de superar el xoc estètic i no tenir un atac de epilèpsia entre tant horror vacui. Deia fa un temps la Cerda Punk que què passa si una gorda amb un vestit de purpurina sembla una bola de discoteca, potser vull semblar una bola de discoteca. Ara resulta que semblar una bola de discoteca no està pas tant mal vist socialment, i tot i que encara impacti (i molesti) una gorda amb una feminitat tant descarada, aquesta mini acceptació social a mi em fa poder explorar coses que estaven fins fa poc molt lluny de la meva zona de confort.

I sé i sóc conscient de que la música i la moda no deixen de ser indústries capitalistes, que el look Rosalia és una estratègia de màrqueting perquè les multinacionals venguin abrics de pèl sintètic i la gent es faci manicures absurdament poc pràctiques. Que la inclusió de dones una mica més diferents en el món musical i de models de cos una mica menys estrets (literal i metafòricament) en la moda responen a que hi ha gent que vol ampliar mercats i que són persones i indústries que formen part d’un sistema horrible i que a sobre ens manipula per a que estiguem prou incòmodes per no parar de consumir i prou còmodes per no rebel·lar-nos completament i que cada cop que ens aixequem per reivindicar-nos com a oprimidis intenten capitalitzar i entrar dins el sistema les nostres lluites. Però tot i així, casundena, ara puc explorar roba que em fa sentir bé, coses femenines amb els que no em sento totalment exposada i a vegades noto una mica mica de esquerda en el pensament «on va així aquesta gorda!» perquè hi ha persones que pensen directament «on va algú amb aquestes malles» i per un moment, per un moment petitet, la meva identitat no gira entorn al meu pes. I per això, almenys des d’aquest mini-punt de vista, eh, ja que estem en aquest sistema de merda també en el consum musical, que vols que et digui, seguim tenint música amb tres acords, però almenys ara la roba de l’artista superproduïda del moment no em fa sentir com una merda si me la intento provar.

Vaig deixar de depilar-me perquè no venia d’aquí, però ara ho he triat.

Deixa un comentari

Així per tenir una mica de context jo vaig deixar de depilar-me més o menys als vint-i-un anys, tot i que mai havia sigut la persona més ben depilada del planeta, tot sigui dit. Això vol dir que actualment porto uns sis anys sense afeitar-me ni arrencar-me els pels del cos (amb excepció del pel solitari que tinc sota el melic i que em fa molta ràbia quan apareix).

La meva decisió de deixar de treure’m el pel va ser acollida en alguns entorns amb escepticisme (hola Mama!), en alguns amb un educadament contingut fàstic i en alguns amb curiositat. En tot cas no treure’s el pèl porta sorprenentment a parlar molt sobre el pèl corporal (mira que una no es depila per no haver-hi de pensar). Al llarg dels anys hem tingut moltes converses sobre depilació, sobretot amb companyes noies i sobretot en els entorns feministes. He xerrat amb companyes que es depilen ocasionalment, només el pel de la cara, només les aixelles, algunes es pelen de punta a punta religiosament cada dues setmanes, algunes a l’estiu, algunes mai. Molts cops les converses porten a perquè o perquè no prenem les decisions que prenem sobre la depilació: que si la pressió social, que si em depilo per la feina, que si em sento malament per depilar-me i ser feminista etc.

Quan em preguntaven com vaig poder prendre la decisió de trencar amb la obligació social d’anar depilada, més enllà de la reflexió política de «el meu cos les meves normes» jo identificava dos factors que havien fet més fàcil la decisió:

1. Depilar-me per mi és un procés dolorós, tinc la pell utra-sensible i després de treure’m el pèl pel mètode que sigui això tenia conseqüències: pell irritada, mini-ferides, cames vermelles tres dies, pèls encarnats, la pell de les aixelles encetada quan el pèl comença a sortir. Cada cop que em depilava no només passava mal en el moment (cosa que és evitable fent servir fulla d’afeitar o crema depilatòria) sinó que em passava bastants dies havent de anar amb molta cura amb la meva pell maltractada i en alguns casos no acabava d’estar còmoda fins que el pèl ja tornava a ser clarament visible. Aquesta molèstia física feia que la incomoditat de que algú et miri les cames al metro no em semblés tant terrible, a més, acabada de depilar la gent també em mirava els cames, perquè eren un festival de la irritació i tenien un molt poc normatiu to «gamba llagostinera».

2. No sóc una persona gaire peluda, per tant no em surt massa (o gens) pèl en llocs visibles no normatius. Tinc pèl del fosc bàsicament a la meitat inferior de les cames, als dits dels peus, a els aixelles i al bigoti, però en la resta de llocs tinc borrissol bastant ros. A vegades tinc algun pèl solitari a la barba o a la panxa, però no tinc el cul, ni els pits ni l’esquena peluda. En resum jo després d’un any sense treure’m un pèl sóc igual de peluda que algunes de les meves companyes que fa dues setmanes que no s’han depilat. Això sempre em va semblar (i em segueix semblant) un factor que ajudava bastant a que jo em pogués deixar de depilar amb facilitat. Els hi deia a les companyes: tinc la sort i el privilegi de ser poc peluda, i em facilita no depilar-me i que la gent no se’m quedi mirant perquè tinc barba, per exemple.

Si algú preguntava «no et preocupa que els nois no es fixin en tu?» (sí, em preguntaven pels nois, crec que mai m’han preguntat si em preocupa que les noies no es fixin en mi, això segur que té tot un anàlisi apart) jo acostumava a arronsar es espatlles i fer broma sobre que no anar depilada és un «filtre de capullos» i que si a algú no li agradava per anar amb pèls, tot això que m’estalviava jo.

Segueixo pensant que si algú no es relaciona amb mi o em deixa de desitjar per si vaig o no depilada, no és algú amb qui vulgui tenir cap mena de relació, però ara amb la perspectiva també observo que la meva actitud de passar totalment del tema desitjabilitat te un altre motiu. Jo en aquell moment, i en la majoria de moments fins fa molt poc, m’escudava en aquestes coses però la realitat és que pensava que els pèls no afectarien la meva capacitat d’atraure ningú perquè això ja no era possible.

Això no vol dir que creies que era zero atractiva en general. Fa temps que considero que sóc graciosa, llesta, m’agrada cuidar les meves relacions i em considero bastant interessant, una persona bastant decent amb qui està bé relacionar-se. Però tot i així estava de ple en la trampa d’«agradar pel meu interior» i estava convençuda que a la gent a qui agradés seria a pesar del meu aspecte físic i concretament del meu pes (joc de paraules deliberat jeje) i que per tant qualsevol altre factor del meu aspecte no podria perjudicar o afavorir la atracció cap a mi.

I com he descobert això? Doncs ara semblarà la paradoxa més gran del món però ho he descobert quan després d’anys sobre ni plantejar-me depilar res del meu cos l’altre dia em vaig preguntar «I si em depilo?» i com que sóc molt de donar voltes a les coses em vaig posar a rumiar el motiu d’aquest pensament sobtat després de tant temps sense ni tant sols plantejar-m’ho. Es va descartar el motiu de la gent mirant pel carrer (ja m’he acostumat i realment, no sol ser massa greu) o el motiu de una pressió social més concreta tipus esdeveniment familiar on la gent et preguntarà (no em va sorgir la pregunta de si depilar-me o no en un casament super formal fa dos anys).

De sobte em vaig adonar que era que ara trobo que el meu cos pot ser atractiu i que per tant pot ser mostrat de una forma més o menys atractiva al món (part del tema el comento en l’entrada «quan veig decidir que era una gorda femenina»), i que potser el factor estètic de a depilació sí que te efecte sobre mi perquè ara penso que estar guapa és una cosa possible. Quina doble revelació més estranya, resulta que la meva autoestima està més bé del que solia, que ara de tant en tant tinc estones en les que puc abraçar el meu cos com una part atractiva de mi, i que això ha fet que de sobte un requeriment estètic que no tenia present torni a mi. Realment m’agrada més el meu aspecte pelut o depilat? Resulta que pensava que m’agradava peluda però el fet és que en el fons m’agradava igual de poc de les dues maneres.

Així que em vaig plantar al mirall (de l’habitació del meu compi de pis, que és de cos sencer) a mirar-me les cames i sabeu què? Ha sigut de xorra, potser es que de tant temps m’he acostumat als pèls com a portar ulleres, però m’agrada anar sense depilar, em sembla bastant igual portar o no pèl a nivell estètic (ara sí que sé que és així) i m’encanta aquesta sensació de suavet quan em toco les cames. Així que després de sis anys sense treure’m ni un pèl, ha sigut realment ara que he decidit que m’agrada no anar depilada (que no m’agrada depilar-me ja era un fet conegut). Sis anys, sis anys que només no em depilava per practicitat i potser per el punt d’orgull activista, però que en el fons ni tant sols em plantejava si m’agradaven els pèls, no és perquè m’agradava tant poc la resta que pensava que ja no venia d’aquí. Benvinguda al món de les que tenen opinió sobre els seus propis pèls, sobre el seu propi aspecte, més enllà de la gordofòbia internalitzada.

Quan vaig decidir que era una gorda femenina

Deixa un comentari

Bon dia, sóc gorda. Mèdicament gorda i socialment gorda. Al final del dia tot i no ser la persona més gorda que conec sí que sóc la persona més gorda dels meus entorns propers, i sempre ho he estat. També he tingut una infància bona i estupenda, però una infància de nena gorda de cabell rapat i pintes de marimacho una mica colorit. Tot i així per nadal o a l’estiu, corria molt ràpid a apuntar-me als vestits de floretes i als colorins, tot i que seguia relacionant-me més amb els «nois».

A l’adolescència la meva obsessió era ser del grup i no donar la nota. Em vestia com les amigues però en versió discreta. Menys escots, pantalons menys estrets (i menys baixos, ah, l’època dels texans baixos!), no sortir de festa amb vestit. Mirava les companyes i pensava: què maques! Però jo tenia sempre algunes talles més i la roba em quedava diferent, i preferia que no semblés que estava intentant estar «guapa» perquè total, era una gorda i semblaria una sobrada o una presumida.

Aquest pensament m’ha acompanyat molts anys. Jo podia anar de llesta, però no podia imaginar-me anar de guapa. El meu cos no era de guapa, si agradava a algú seria per la meva «bellesa interior», i pretendre posar-me roba mig provocativa o que cridés l’atenció em semblava una provocació a rebre violència, burles dels nois, crítiques de les noies, rumors de ser una desesperada.

Després vaig fer-me gran, entrar en els feminismes i vaig desfer-me d’algunes manies. Però va canviar més aviat poc com em vestia. El meu entorn més alternatiu tenia en general una estètica marcadament diferent a la meva. Al meu voltant tothom tendia al color negre i les samarretes reivindicatives, a caps mig rapats, mitges de reixa i cartutxeres amb animal print, en cap cas res que jo em veiés en cor de portar pel carrer. Jo seguia amb el meu aspecte pantalons elàstics discretets i jerseis a l’hivern i pantalons no molt curts i samarretes de màniga curta o bruses amb un punt hippie a l’estiu fins que un dia em trobo amb això: https://weloversize.com/ Bàsicament una revista femenina online, però portada i amb majoria de lectores gordes.

Tampoc ens enganyem, la meitat del contingut es pura mercantilització de «lu curvy» i articles de preguntes sobre dubtes de moda, menjar i relacions, llunyíssim del feminisme molt més polític i radical del meu voltant. Però de sobre vaig descobrir que també hi havia noies després de la talla 46, i que algunes els agradava triar com es vestien. I es vestien de colors, amb vestits, amb bruses transparents i buscaven sabates cukis a la secció de amples especials. Per aquella època també va coincidir que em va tornar a arribar a les mans «Devenir Perra» de Itziar Ziga*. I el meu cap va explotar. I vaig començar a pensar què em volia posar a sobre.

Resulta que tenia sentit pensar que la roba femenina també tenia significació política. Que no passava res perquè fessis servir el rosa, perquè ensenyessis la carn. Jo no tinc tendència a l’estètica molt extremada (de moment) però si a la roba femenina. m’agraden els vestits, m’agraden els colors, m’agrada la purpurina. Resulta que sóc gorda i que posar-me un vestit per sobre els genolls incomoda i genera comentaris diferents dels que generen les meves companyes i que això m’havia fet autocensurar. Ja no. Una lectura queer i un blog de moda de gordes m’han fet girar com un mitjó. A la merda, ara tinc una samarreta transparent lila, un vestit negre de màxim hortera verbenero i he començat a aprendre’m a pintar amb 26 anys.

El que és personal és polític, i per mi com poder vestir-me com em sembli, poder permetre’m vestir amb roba que es considera com a «sexy» ni que sigui de tant en tant m’ha fet canviar molt la percepció del meu cos i dels altres cossos gordos del meu voltant. I resulta que aquesta revelació ha vingut en part perquè he començat a veure cossos diferents als normatius en una revista femenina cursi i capitalista, sí, i una revista que tot i ser més diversa que la resta tampoc és la cosa més inclusiva del planeta.

* Devenir Perra es un llibre publicat al 2009, el primer cop que el vaig llegir tindria com 18 anys i bàsicament em va fascinar molt i vaig processar un 3% del que deia. La segona lectura va ser més profunda. Bàsicament el que em va fer saltar és que l’autora rebenta el binarisme de gènere allunyant-se molt de la aparent obligatorietat d’haver de renunciar a la feminitat per resultar subversiva amb el gènere, molt queer tot. Per saber-ne més: http://www.melusina.com/libro.php?idg=31106