La ràbia absurda
de quan ningú la caga
però tampoc els coses surten
a vegades em mira
des de la teva cara.

Aleshores
vull enfadar-me fort
i quasi em surt
però mai arriba.

Sé que en el fons
és la meva pena
que ja és seca
però no està morta
tot i que no quedi de la ferida
cap sang
només la crosta.

Fa més d’un any, hauria hagut de dir-te:

El teu dol
m’és desconegut
però sense pensar-ho
m’el quedaria.
Com un recurs absurd per cuidar-te.

Potser hi ha opcions més bones
però és un dol que no conec
i no et sé fer companyia.

No sé què és la persona absent
en el mapa-laberint del teu cervell de nòmada.
Què passa darrere del teu pragmatisme
d’acceptar la vida com si tal cosa
quan es troba amb la mort
d’aprop i cara a cara.

Així que només estic jo mateixa
al voral
esperant el que necessitis
volent abraçar-te
quedar-me aquest plor
que intueixo i no he sentit.