Arxiu d'etiquetes: activismes

Triar música de ball per a peques

Deixa un comentari

Fa molt temps que treballo amb nenis i joves i durant tot aquest temps ha resultat que a tots els grups poc o molt els agrada la música. Especialment entre peques que encara no tenen tot el pes de sentir vergonya d’ellis mateixis gairebé sempre qualsevol moment és ideal per ballar i si els dones l’opció segurament et demanin posar música, cantar o jugar a jocs que tenen part musical. Amb infants més grans i joves la selecció musical pot anar fàcilment a càrrec seu, millor am certa reflexió si les cançons triades toquen temes problemàtics, però avui vull parlar de la música que fem servir amb peques i, més concretament, de la música que fem servir per les activitats de ball que no son danses.
Per començar explico ràpidament que incloc en el concepte «activitats de ball que no son danses». En primer lloc moments de música i llibertat per ballar, i després jocs que tenen la música com a element important com el joc de les cadires, el joc de les estàtues musicals o jocs d’imitació de ball. Deixo fora per tant les danses específiques que tenen una cançó concreta, tot i que podríem incloure dins els moments que plantegen aquests dubtes les classes de psicomoricitat musical o de dansa que sovint s’ofereixen com a extraescolars. Quan es programa o es fa una activitat que inclou música amb peques crec que s’ha de tenir en compte algunes coses:

Les peticions específiques de les peques:
Sembla una evidència però a vegades passem per alt que està demanant el grup. Moltes personetes petites no tenen un gran repertori de cançons que coneguin però fins i tot les més peques solen tenir algunes cançons que coneixen perquè sonen a casa o l’escola i que els agraden especialment. Quan treballes amb un grup de peques de poca edat pot ser que no sàpiguen transmetre quina cançó volen que posis. Val la pena provar d’endevinar la cançó si creus que pilles alguna cosa o preguntar a la família (les germanis són una magnífica font d’informació). Algunes de les cançons que encanten a les peques pot ser que tinguin lletres que no ens facin gens de gràcia, després parlarem d’això.

El tipus i gèneres de música:
El primer que s’ha de tenir en compte aquí és que la música s’ha d’adaptar a l’activitat. No triaràs música super marxosa per fer una activitat de expressió corporal sobre emocions que ha de ser tranquil·la ni posaràs al Bob Dylan per a una sessió de zumba patillera per a treure energia. Cal recordar que la música calma a les feres però també les activa. En general aquest escrit es basa en la música més energètica i ballable, deixarem la relaxació per un altre moment.
En seleccionar els tipus i gèneres musicals que posem a les activitats hem de tenir en compte que segons l’entorn de les personetes del grup estaran acostumades a un tipus o altre de música i normalment a totis ens agrada més d’entrada el que ens sona familiar. Hi ha gèneres i tipus de música que en general triomfen, per exemple, la majoria de peques estan familiaritzades amb la música infantil que sona l’escola (en aquest moment segurament El Pot Petit, Dàmaris Gelabert, The Pengüins…) i això sol ser una aposta bastant segura, però no sempre ni tota la música infantil és especialment bailonga, molta està bastant pensada per cantar i/o te més o menys coreografia fixa.
A l’altre cantó hi trobem gustos més específics del grup trobem grups de peques on a casa s’escolta bàsicament rock clàssic, o salsa, o poca música ballable perquè escolten cantautoris o (com no parlar de la cosa sempre polèmica) reggaeton. La veritat és que en molts molts casos el tipus de música comú d’un grup sol ser el que sona a la ràdio o més aviat el que està a les tendències d’Spotify en cada moment, però no es massa estrany trobar que algunes persones del grup tenen gustos bastant diferents quan comences a rascar. Quan trobeu una peque que us demana una cançó de Nirvana just després de demanar-vos que poseu Calma de Pedro Capó no digueu que no us ha avisat de que podia passar.
Saber o intuir què escolten les peques a casa ajuda a buscar intencionadament música que s’assembla o no al seu rang d’experiències musicals per generar o mantenir l’interès en les activitats, ajudar a diversificar els gustos musicals etc.

Les lletres i temes:
Aquest factor potser és el que preocupa més en l’entorn educatiu. Posant-nos en la situació de que volem posar músiques amb lletra a les peques: Quina musica posem com a educadores a lis peques al nostre càrrec i quin vocabulari i temes són adequats i educatius per ellis? Si posem música de la que sona a la ràdio ens hem de plantejar si hem de filtrar-la o no o si la música que posem serà un problema per les famílies de les peques (cosa que pot ser un factor depenent del nostre lloc de treball).
Podríem estar d’entrada d’acord amb la majoria de persones en que lis peques no cal que estiguin en contacte amb manifestacions culturals molt explícitament violentes, racistes, LGTBIfòbiques, que romantitzin el consum de drogues o en general que tinguin una altra probabilitat de traumatitzar-lis o de transmetre idees discriminatòries de forma directa. Apart d’això hi ha criteris més subjectius com si hauríem d’apartar o no lis peques de la música que presenta positivament relacions romàntiques tòxiques, que explicita una posició política (com moltes cançons de rap), o que fa servir paraulotes en algun punt (i aquí dins, quines i a quins col·lectius pot estar afectant).
Entre els temes més acceptables també hi ha acords majoritaris com que la majoria de cançons infantils modernes són bona opció, cançons que són jocs de sons, les de contar o enumerar elements, les que parlen d’animals, les que parlen de la pau i compatir i les que fan referència a rutines infantils majoritàries. Però si ens parem a pensar algunes cançons infantils tradicionals o no també tenen problemes sobretot de com presenten el gènere (ejem, el senyor Ramón, cançons diseny), i moltes cançons infantils sobre inclusió i la pau cauen de cap en tòpics colonialistes i racistes.
El tema lletres i continguts pot esquivar-se una mica si fas servir molta música en un idioma que els peques no dominen, però cal tenir en compte que en general se’ls enganxaran més coses que pugin entendre ni que sigui a trossos i que no entendre la cançó no vol dir que a tu no et posi els pels de punta del mal rollo el que diu. Amb una mica de mala sort se’ls queda la cançó a dins i al cap dels anys l’entenen i l’accepten al seu repertori intern sense més qüestionament. Aquí podríem entrar també en que possiblement és interessant incloure música en l’idioma propi del infants i en el propi del territori on estem per allò de conservar la cultura i les llengües minoritzades, tot un altre tema on no entraré massa de moment.
Jo personalment crec que tota la música és escoltable i que negar l’existència de la música que parla de sexe, drogues i violència no ens portarà a res bo però per altra banda no vull estar exposant sistemàticament a peques a idees xungues de forma acrítica ni haver de fet una activitat de reflexió profunda quan el que estem fent te més a veure en sentir el ritme, moure’ns i expressar-nos amb el cos. Així doncs sembla que s’ha d’equilibrar una mica entre retenir els peques en el màgic món de cantar la cançó de Els Pirates per sempre i de posar-los El latigo en bucle etern.

Com faig una playlist infantil bailonga? Recomanacions
Amb tots aquests factors i la meva experiència llarga però poc científica sobre el tema m’atreveixo a fer unes mini recomanacions per tenir una bona llista de musica per fer activitats musicals. Recomano que si tens una llita creada sigui d’alguna manera en que pugis accedir a ella oflfline i de forma portable, mai saps en quin moment necessites urgentment una activitat de ball quan treballes amb peques.

1. Recull les peticions específiques de les peques sempre que ni siguin explícitament discriminatòries contra algú. Es pot recollir peticions una a una o fer una pluja d’idees conjunta cada cert temps i decidir per consens o majoria si es vol incloure una cançó. Si acabes amb Valió la pena i el sol solet perquè t’ho han demanat, endavant. La part de llista de «peticions del públic» la pots treure en un altre moment, si tens un altre grup o si li peque supermotivada de la Gasolina avui no ha vingut, doncs no cal posar-la en aquest moment.
2. Barreja música infantil amb musica no pensada per infants. Segurament ja passarà de forma natural, però la música en el fons no te massa edat. Hi ha cançons per grans que tenen temes que apel·len molt a les peques, cançons adaptades al gust infantil, cançons que fan ballar a tothom per molt que són per adultes i de fa quaranta anys.
3. Proposa alternatives de contingut més pedagògic a gèneres que ja escoltin. Aquestes peques volen reaggeton, doncs inclou reaggeton feminista i deixa que s’hi familiaritzin, potser en uns mesos t’escapes de posar Dura a la playlist perquè estan escoltant Ni una menos.
4. Inclou cançons de gèneres diferents. Per molt que escoltin Lady Gaga de normal hi ha hits de rock que segur que enganxen, i peces de músic clàssica súper marxoses, i segur que moltes no escolten electroswing però els hi dona subidón, qüestió d’anar provant. Ja que hi ets procura que no siguin cançons de contingut horrible, molts hits clàssics són un desastre de masclisme.
5. Inclou algunes cançons que t’agradin més o menys. Escoltaràs aquesta llista mot sovint. Molt. Segurament acabaràs fins al nas de tota la llista i se t’enganxaran cançons durant dies i dies. El noranta per cent del cops se t’enganxarà la cançó infantil més odiosa de totes però almenys intenta que existeixi la possibilitat de que se t’enganxi bomba estèreo.
6. Parlar de la música de tant en tant. Tot i que no cal fer un anàlisis super profund de cada cançó podem parlar de què ens agrada d’una peça en concret i si poden entendre-la parlar de què diu la lletra i si ens agrada el que vol dir. A mida que les peques són més grans això és pot incloure més i més i lis mateixis peques/joves poden fer la llista de reproducció i pensar criteris d’inclusió i exclusió de música.

Algunes cançons que ara mateix ballen les meves peques
• To My Love – Bomba Estèreo
• El lleó vergonyós – El pot petit
• We will rock you – Queen
• Calma – Pedro Capó
• La fera ferotge – The Pinguins
• Resiste – Tribade
• Tot es part de ser un pirata – El Pony pisador
• Gyal you a party animal – Charlie Black
• A quien le importa- Alaska y Dinarama
• Tendresa insubmisa – El Diluvi
• Milionària- Rosalía
• Esta Noche – Tremenda Jauría
• Bon dia – Els Pets

Aquí baix deixo un enllaç d’una de les llistes que inclou música així:

Fer una mica més accessibles els espais de militància.

Deixa un comentari

En primer lloc vull dir que parlo des de una gran posició de privilegi. Sóc una persona que ha tingut accés a la militància de forma fàcil. Sóc blanca, he tingut la sort de no haver de patir mai de forma greu per temes econòmics, la meva família te cultura de participació, no tinc cap característica que es consideri una discapacitat, ara mateix no tinc càrregues familiars. Si que he tingut (i tinc) alguns problemes de salut mental i de no ser neurotípica (tot i que la meva desviació de la norma no és gaire problemàtica comparada per exemple, amb els companyis autistes). Així aquesta reflexió es molt des de dins dels espais dels quals he pogut participar, i des de la reflexió que aporten les moltes persones del meu voltant que tenen la paciència de ser pedagògiques i de les moltes lectures a les quals he tingut la sort d’accedir.

Adaptar espais per a que persones diferents hi pugin participar horitzontalment és complicat. Almenys en els meus espais de participació, vinculats sobretot al feminisme i també al lleure el perfil de militant es força homogeni i desconeixem els necessitats de persones diferents a les que estem en cada grup. Deixem fora gent amb càrregues familiars, deixem fora la gent amb alguna diversitat de mobilitat o dificultats perceptives. També estem excloent gent per altres trets potser menys evidents a primera vista. Persones neurodivergents o amb problemes de salut mental, que poden trobar els espais dels moviments socials molt violents i complicats.

Hi ha molts mecanismes específics i moltes dinàmiques que dificulten que els espais dels moviments socials siguin inclusius, fins al punt que molts cops la homogeneïtat es retroalimenta ja que les persones que surten del patró de «militant» de cada moviment ni tant sols s’acosten. Algunes d’aquestes barreres són difícils d’abordar i necessiten molt més espai del que tinc aquí per a treballar-les, però hi ha alguns punts que podríem intentar anar fent presents en els nostres espais.

Podem iniciar un camí més inclusiu simplement plantejant-nos la logística de com funciona el nostre nucli de militància. Podem fer que el nostre lloc de reunió sigui accessible per persones amb menys mobilitat de la normativa? Podem fer que els canals de comunicació del grup i els que fem servir per fer difusió de les activitats no deixin persones Sordes o amb dificultats de visió fora del flux d’informació? Podem alternar hores de reunions per a que pugin assistir persones en altres moments vitals? Si no podem o és difícil garantir al continuïtat de els que ja estem a l’espai (a vegades les dinàmiques capitalistes fan incompatibles els horaris de qui te peques a càrrec i de les militants amb treballs precaris per exemple), podem fer que els nostres actes tinguin en compte això? Tenim llocs de reunió tranquils i sense estímuls que pugin generar o empitjorar situacions de saturació sensorial? L’espai de militància es flexible a nivell d’implicació com per no foragitar persones que pugin passar moments de salut (física i mental) complicats o períodes on tinguin una major càrrega de responsabilitats en la seva vida diària?

Tot de coses sense entrar en temes de gestió interna o de dinàmiques assembleàries que podem començar a fer, ni que sigui en els actes que muntem. Hi ha eines i si no hi ha maneres de trobar aquestes eines. Em sap greu no tenir més coneixement sobre moltes de les problemàtiques que travessen gent que es queda fora, però entenc que qüestionar el nostre capacitisme, edadisme, racisme, transfòbia i altres qüestions forma part intrínseca del canvi social que volem.

Aquesta reflexió ve després de llegir això d’aquí:

https://directa.cat/quan-lactivisme-i-les-cures-sagafen-les-mans/?fbclid=IwAR022ELC0Kel-y0_RvzVd-Fx9zPIFx9O_AzUiJZSk_B9gr8PMqKZWZ0TEh0

El prejudici de la no participació des dels moviments socials.

Deixa un comentari

He militat activament en dos tipus d’espai, en el lleure educatiu i en el feminisme autònom, i he estat propera a alguns altres espais. Les dues militàncies m’han aportat mil eines, mil experiències i persones maques que estan a la meva vida. També ambdós espais m’han portat a complicacions de la meva salut mental, crisis i moments on he sigut incapaç de fugir de situacions i dinàmiques abusives. Durant molt temps ho he assumit i m’ha semblat bé. Però no a totes les persones, sobretot les persones en punts més vulnerables dels sistemes d’opressió o amb una salut física i mental més difícil de gestionar, els pot fer bé la militància en aquestes condicions.

Pensem doncs en els nostres entorns militants i els judicis de valor que fem a les persones que no formen part «activa» de les entitats d’acció social. Veiem a vegades amb mals ulls la posició «còmode» de les companyes que no formen part de les assemblees, les que no prioritzen aquesta activitat per sobre de la participació en altres entitats de barri o que simplement dediquen els seves hores no «productives» a activitats que no inclouen lluita política explícita.

Totes ens hem queixat de com es compliquen els coses en trobar-nos amb persones d’entorns o entitats del barri menys polititzades organitzant un acte o la festa major. Ens queixem de que no tenen hàbits de participació assembleària, que no tenen per la mà la logística de muntar actes, que considerem que no han pensat en les implicacions poítiques de les decisions que es prenen, que no estan tant treballades en el que sigui que es el tema que ens ocupi en el moment (feminisme, sostenibilitat, anticapitalisme en general…).

Tot i així aquestes crítiques, que entenc que en un moment donat poden ser normals i que totes ens cremem quan treballem en grup, a vegades es repeteixen sistemàticament i no pensem que hi ha darrere.

Les persones tenim recorreguts i circumstancies personals diverses. Hi ha gent amb vides laborals o estudiantils molt intenses o molt complicades, que generen esgotament físic i mental. També hi ha persones que es fan càrrec de les cures de altres d’un forma molt molt intensiva i no tenen hores o les que tenen les necessiten dedicar a una activitat purament d’oci i desconnexió. Hi ha gent amb problemes de salut física i mental que necessiten temps i espais molt diferents als que requereixen la majoria de assemblees i col·lectius ja sigui per els horaris, la implicació en hores o fins i tot els llocs en que ens solem reunir les assemblees que no sempre són accessibles físicament per tothom o aptes per a persones amb massa o massa poca sensibilitat sensorial. A més d’això també hi ha circumstancies com que l’espai on estaries del teu barri no et resulta acollidor perquè per exemple només hi ha persones d’edat molt diferent a la teva, o on hi milita una persona amb qui saps que seria difícil compartir un espai així.

Molta gent que no participa en espais activistes sí que participa en altres espais. Espais de cultura popular, tallers, activitats en centres cívics, voluntariats, grups de ganxet, de jocs de rol, entorns laborals o tot el que et pugis imaginar. Algunes d’aquestes persones, gairebé sempre de forma invisible i gens reconeguda, fan feina cada setmana i cada dia perquè el seu entorn sigui feminista, anticapitalista, inclusiu i en general millor. Fan una feina real des d’un coneixement real sovint formant-se molt a nivell individual i sense un suport majoritari de la resta de persones amb els que comparteix espai.

Des de l’activisme polític això no sé si se sap valorar. Ens encanten els nostres espais no mixtes (amb el tipus de no mixticitat que sigui) i molts cops ens creiem les més radicals, les que més discurs construeixen, les que estem apostant pel canvi real i per generar incomoditats. I això des de fora també es nota, i no crec que sigui una dinàmica positiva. Moltes persones estan fet feina sovint a un gran cost personal en un espai menys segur que el nostre i a sobre la resposta des dels moviments socials és que van tres passes enrere, que el seu discurs és insuficient i que no entenen com es fa la revolució.

Si hi pensem una mica potser podríem començar a deixar de mirar per sobre l’espatlla aquestes persones. Trencar amb el tracte paternalista o de superioritat moral amb la que a vegades interaccionem amb elles des de les assembles clarament polítiques. Obrir les portes a veure les persones que no estan a aquests espais com igual de capaces, potencialment formades i capaces d’aportar idees que les militants actives, perquè ho són i estan fent una feina que ningú més està fent i, que si bé llueix menys públicament, també és imprescindible per al canvi social. Entendre que la no implicació directa no sempre es símptoma de desinterès, que no tenim el monopoli de la transformació social i que és trist que per el nostre propi ego assembleari perdem un munt de aliances potents pel camí.