A totes les persones que han passat per la meva vida i l’han anat omplint de música bonica

Quan passem per una ruptura, queden motles coses pel camí. Llocs que ja no tornes a trepitjar, coses que eren o podrien haver sigut un hàbit que ja no les fas. Això passa amb ruptures més de parelles, amb amistats que ja no ho són, amb grups amb qui ja no surts. Les ruptures poden ser molt dures o molt calmades, però sempre són tristes. A mi els hàbits i els llocs que compartia amb persones amb qui ja no em faig em fan un pessiguet al cor, però el que em toca màximament la moral és la música.

M’encanta la música, em fascina, m’agrada saber-ne, m’agrada descobrir-ne, tinc música per cada segon de la meva vida i això inclou música associada amb les meves relacions. Cançons que estaven a la teva vida quan vas conèixer o vas començar a apropar-te a una persona i que queden associades a aquell moment i aquell record. La cosa ja es prou greu de per si, però si a sobre comparteixes gust musical o afició pel tema amb l’altra persona o persones pot arribar a ser devastador.

Hi ha cançons que se’t queden tacades. Allò que vam cantar i tocar, allò que vam escoltar, sentir (en ambdós sentits), aquella artista de la qual vam estar parlant, aquella versió (potser) millor que l’original. La relació canvia de forma dolorosa o s’acaba, i amb ella s’acaba la música. Sents una melodia, sents una cançó, i tens molta pena. Pena de la que arrossega l’ànima. Passes per les etapes destructives d’escoltar la música que et fa mal en bucle, i després passes a enterrar-la en el fons de totes les llistes de reproducció i oblidar que saps o recordes totes aquestes cançons.

Un dia obres el reproductor, o l’aplicació o el mp3. Potser per fer neteja, potser perquè busques una altra música o vols recuperar una cançó d’una altra època, i sona. Sona una cançó de les que t’encantaven, i que en un cert punt es va convertir en una punyalada de ferro calent cada cop que t’arribava a les orelles. L’escoltes esperant sentir el dolor atroç de l’última vegada, amb una mena de curiositat morbosa, però no passa. Fa una mica de pena, com nostàlgia, però tornes a sentir la lletra, tornes a poder escoltar realment la música, sense que quedi sobrepassada per les associacions amb les que et va deixar el mal de cor. I aleshores mires enrere i penses «que bé que hi fossis en aquell moment, aquesta cançó es una passada».