Aquest text és un escrit antic de fa un parell d’anys, arran d’un altre text que estic fent l’he recuperat i he pensar que tot i que potser tinc visions una mica diferents ara a algú li podria servir.

Què fem quan veiem una persona propera internar-se en una relació tòxica? Què fem si aquesta relació a més a més és amb una altra persona del nostre grup o entorn? Em nego a creure que en entorns progressistes d’acció política i activisme no veiem les senyals d’alarma d’una relació d’abús, però és cert que quan la persona abusadora forma part del nostre grup d’amics, sovint es mira cap a l’altra banda i no es presta cap mena d’ajuda, fins i tot si la víctima de la violència també és amiga nostra. Per tant, si no sabem ni som capaces d’intervenir mentre aquesta relació abusiva dura, almenys tinguem la decència de no abandonar les persones agredides quan es decideixen a fer passos per sortir d’aquesta situació.

En molts grups quan hi ha una qualsevol ruptura sentimental, preguntem coses, corren les idees i les anècdotes, s’analitza la situació i s’acaba generant una tendència favorable a una o altre part de la relació, sobretot si aquesta no ha acabat en gaire bons termes. Aquest procés de “prendre parts” ja es prou tòxic en general, però plantegem fins a quin punt pot ser-ho per una persona que ha passat per una situació de maltractament, i mirem maneres de evitar estar deixant una persona que ha sigut agredida sense suport.

El primer que hem d’aprendre a fer és no demonitzar les persones que desencadenen una ruptura sentimental. Totxs som lliures de prendre el rumb que vulguem amb la nostra vida sexoafectiva i ningú hauria de qüestionar les raons de ningú a l’hora de finalitzar una relació. No hi ha motius més vàlids que els altres i en tot cas cap persona externa a la relació sap realment aquests motius, fins i tot si els ha preguntat.

Encara més greu en el cas concret d’una persona sortint d’una relació violenta, el preguntar insistentment o qüestionar els motius d’una ruptura. No és cap dret saber els motius de ningú, i una persona sortint de la violència pot tenir mil motius per no exposar la seva situació.

Pot ser que no identifiqui la seva relació amb un tipus de violència, pot ser que sí i que li generi vergonya el fet d’haver estat o estar atrapada en aquest tipus de relació. Pot ser que explicar la situació posi en perill la seva integritat física o psicològica, que senti un dolor insuperable, aclaparador, al parlar d’això, que no pugi gestionar el seu propi sentiment de culpa per la ruptura. Una relació abusiva és un trauma, i una persona que n’ha estat o n’està afectada pot estar sota el síndrome d’estrès postraumàtic.ⁱ

Un segon punt important seria preguntar si es necessita suport i no prendre’s malament un no com a resposta, així com reiterar les ofertes d’ajuda al llarg del temps. Hi ha moments on les persones no sabem quina ajuda necessitem, o estem processant els fets, o no poder explicar alguna cosa ens impedeix demanar o acceptar ajuda externa. És important no prendre’ns un no com un rebuig personal o un símptoma d’antipatia. Una reacció menys dramàtica d’entrada en una ruptura no suposa un menor o major dolor que una de molt visible, i totxs tenim dret a decidir quan o com necessitem suport. Mirant a la segona part de la frase, moltes persones que han patit abusos passen per un moment més o menys llarg de bloqueig emocional i pot ser que en un inici semblin força recuperades i més tard necessitin molt més l’acompanyament de la seva xarxa.

Apart d’això, en situacions on es sospita que una de les persones ha sigut abusada i maltractada per l’altra, s’ha de vigilar amb el suport social que es dona a la persona possiblement maltractadora. Partim de que vols donar suport a les teves amistats per molt que sospitis que tenien una relació d’abús amb la seva parella, això és normal, potser fins i tot li pots donar un cop de mà per no repetir esquemes o plantejar-se la seva visió de les relacions.

El problema ve quan dins un grup d’amistats tot el suport públic i visible és per la persona abusadora. Sigui perquè l’altra persona no està per anar de festa, perquè és del grup però amb menys relació amb alguns membres o simplement perquè en els últims temps estava estranya i esquerpa, a vegades ens oblidem que més enllà del suport individual existeix el suport social del grup. Per una persona que està sortint del maltractament veure el seu grup d’iguals sortir de festa setmanal amb el seu maltractador és dur. La culpa i la vergonya de no haver sortit abans de la situació i els dubtes de si no serà pas cosa teva que no has estat a l’altura de la relació s’accentuen més i més quan sembla que el grup d’iguals prefereix la companyia de la persona maltractadora. A més la presència d’aquesta en els moments d’oci possiblement farà hostils per la supervivent aquests espais, i es quedarà sense una vessant important de la seva xarxa.