En primer lloc vull dir que parlo des de una gran posició de privilegi. Sóc una persona que ha tingut accés a la militància de forma fàcil. Sóc blanca, he tingut la sort de no haver de patir mai de forma greu per temes econòmics, la meva família te cultura de participació, no tinc cap característica que es consideri una discapacitat, ara mateix no tinc càrregues familiars. Si que he tingut (i tinc) alguns problemes de salut mental i de no ser neurotípica (tot i que la meva desviació de la norma no és gaire problemàtica comparada per exemple, amb els companyis autistes). Així aquesta reflexió es molt des de dins dels espais dels quals he pogut participar, i des de la reflexió que aporten les moltes persones del meu voltant que tenen la paciència de ser pedagògiques i de les moltes lectures a les quals he tingut la sort d’accedir.
Adaptar espais per a que persones diferents hi pugin participar horitzontalment és complicat. Almenys en els meus espais de participació, vinculats sobretot al feminisme i també al lleure el perfil de militant es força homogeni i desconeixem els necessitats de persones diferents a les que estem en cada grup. Deixem fora gent amb càrregues familiars, deixem fora la gent amb alguna diversitat de mobilitat o dificultats perceptives. També estem excloent gent per altres trets potser menys evidents a primera vista. Persones neurodivergents o amb problemes de salut mental, que poden trobar els espais dels moviments socials molt violents i complicats.
Hi ha molts mecanismes específics i moltes dinàmiques que dificulten que els espais dels moviments socials siguin inclusius, fins al punt que molts cops la homogeneïtat es retroalimenta ja que les persones que surten del patró de «militant» de cada moviment ni tant sols s’acosten. Algunes d’aquestes barreres són difícils d’abordar i necessiten molt més espai del que tinc aquí per a treballar-les, però hi ha alguns punts que podríem intentar anar fent presents en els nostres espais.
Podem iniciar un camí més inclusiu simplement plantejant-nos la logística de com funciona el nostre nucli de militància. Podem fer que el nostre lloc de reunió sigui accessible per persones amb menys mobilitat de la normativa? Podem fer que els canals de comunicació del grup i els que fem servir per fer difusió de les activitats no deixin persones Sordes o amb dificultats de visió fora del flux d’informació? Podem alternar hores de reunions per a que pugin assistir persones en altres moments vitals? Si no podem o és difícil garantir al continuïtat de els que ja estem a l’espai (a vegades les dinàmiques capitalistes fan incompatibles els horaris de qui te peques a càrrec i de les militants amb treballs precaris per exemple), podem fer que els nostres actes tinguin en compte això? Tenim llocs de reunió tranquils i sense estímuls que pugin generar o empitjorar situacions de saturació sensorial? L’espai de militància es flexible a nivell d’implicació com per no foragitar persones que pugin passar moments de salut (física i mental) complicats o períodes on tinguin una major càrrega de responsabilitats en la seva vida diària?
Tot de coses sense entrar en temes de gestió interna o de dinàmiques assembleàries que podem començar a fer, ni que sigui en els actes que muntem. Hi ha eines i si no hi ha maneres de trobar aquestes eines. Em sap greu no tenir més coneixement sobre moltes de les problemàtiques que travessen gent que es queda fora, però entenc que qüestionar el nostre capacitisme, edadisme, racisme, transfòbia i altres qüestions forma part intrínseca del canvi social que volem.
Aquesta reflexió ve després de llegir això d’aquí:
Armari desastre 