Per si algú de qui llegeix no em coneix personalment (crec que no és el cas, però mai se sap). Al setembre va sortir un llibre supermeravellós i increïble on he tingut el privilegi de participar escrivint-ne un trosset.

El llibre en qüestió és la «Guia gramatical de llenguatge no-binari», publicada per Raig Verd. Resumint molt resumidament el llibre fa una proposta sobre com podem incloure un gènere gramatical no-binàri a la llengua catalana i a més a més contextualitza que vol dir ser una persona no-binària i la necessitat de que existeixi una manera d’expressar-nos en català allunyada del binaris-me masculí-femení. Lectura molt recomanable (sé que no estic en posició de ser objectiva, però es que és molt guai, de debò).

Sorpenentment no és el primer cop que parlo d’això des del meu petit nínxol de ser mestra ja que en el seu dia vaig escriure molt indignadament un article sobre el tema a Diari de l’Educació (En aquell moment parlava jo de gènere neutre, la vida, que et fa canviar les paraules que fas servir) per si algú s’ho vol llegir.

Resulta que la publicació del llibre ha aixecat molta polseguera a les xarxes, sobretot després de que TV3 se’n fes ressò. MOLTA POLSEGUERA. Molta gent dient coses maques però molta gent molt sorollosa posant en qüestió la necessitat de la proposta i directament insultant lis autoris i a qui sigui que li sembli bé la existència del llibre. Hi ha qui deia que entre 30 persones (que és mésomenys el grup que ha creat la guia) no es pot canviar una llengua i a la vagada gent dramatitzant que això era el cop final per la mort de la llengua catalana. Evidentment tot regat amb expressions capacitistes, queerfòbiques i en alguns casos que toquen directament amb el desig de violència cap a la gent vinculada al projecte o qualsevol que hi estigui d’acord.

I sabeu que passa? Que crec que molta gent s’està fent caca. Que tenen por de que el món els canviï a sota, que no volen escoltar ni entendre els motius de ningú perquè les coses no es toquen. La nostàlgia a vegades és una cosa molt verinosa. Però la gent no binària estem i existim, i no pensem quedar en silenci ni renunciar a cap eina útil per a cap de nosaltres.

I si ladran es que cabalgamos, i quien se pica es que ajos come.