Crec que m’agrades
i això és la cosa nova, que t’estimo ja ho sabia.
Però m’agrades de veure
i m’agrades de tocar-te.

Els dits suaus,
m’agrada, la corba de la teva galta esquerra,
aquest respirar que ara noto
i la lluor que et surt de dintre.

Vull descobrir-nos
els ossos de l’esquena
la temperatura dels peus sota la manta
si també ets suau per darrere la cama
com respires quan és a cau d’orella,
i com t’adorms després de rendir-te.

Crec que m’agrades.

OL

No se si vull arrencar-me de tu
deixar d’estirar-te cap al dolor
que t’arrenquis de mi
i jo destruir-me de pena
però saber almenys que sento.

El dolor és inevitablement efímer,
la incertesa eternament dolorosa,
i veure’t passar-la, pitjor que sentir-la,
i no saber que em passa mentre et miro em trenca.

No sé si puc fer-te més mal que ara
no sé si podrem guarir-nos de forma completa
i ho necessito, ho anhelo
i no puc concebre una altra cosa
perquè si no és així potser desapareixes
tal com ets ara, a la meva vida.

Aquest amor eufòric ens els donem entre nosaltres
no es pels de fora
pels que mai senten mirades
pels que caminen amb més calma.

És l’amor dels que tenim gana
perquè no sabem quan haurem de deixar d’estimar-nos
o fer veure que no ens encanta
sobrepassar totes les costures
i riure’ns dels modistes.

Quan marxo i tanco la teva porta.
el carrer sembla més silenciós i cruel
el temps es comporta com un estel
estirant i empenyent el meu cap de corda.

Penso a fons en les restes d’aquesta nit
en sopar rient i esmorzar porucs.
M’aturo només un moment i hi penso
que com pot ser cada cop com el primer.

Desconeguda la sendera que ve
espero que sempre em deixi a la vora
del teu barri, el teu portal i el teu carrer

Que no oblidi en el temps que s’escola
que quan estem juntes hi estem molt bé
i que a la vida el que és nostre torna.

O.L.

Aficionades a la física.
Fem el rècord de proximitat i el de distància
no encaixem en teoria
necessitem un paradigma només per nosaltres.

Te m’acostes a la boca
sempre amb la incertesa d’un primer dia
i jo sento l’intriga
justament perquè ens costa trobar-nos l’una a l’altre.

Per res canviaria
aquesta fragilitat inquieta com de joves
aquesta contradicció interna
i aquest sense sentit amb que ens trèiem la roba a vegades.

Fa més d’un any que no pensava en penjar res aquí però han quedat alguens coses disperses entre llibretes. Ara mhe enrecordat que això existia i que potser és moment de trobar-los lloc.

L’ametller ja floreix i dino carxofes.
Estic enyorada de tenir-vos a l’abast.
Us vull fer petons a totes just ara
que sembla que arriba ja la primavera.

Abans que surtin les fulles noves
i pedre’m entre capçades ja espesses
necessito veure les meves plantes
i si les arrels han sobreviscut a un hivern de mil dies.

Torneu totes abraçades
us espero com a les orenetes.

O.L.

Tant de bo t’arribi
algun dia
l’espurna que em vas encendre
i em va fer torxa
la que ara em guia

Tant de bo trobis
un moment tant memorable
en algú que passi un dies
acompanyant-te
com tu ho feres.

I tant de bo
sigui
la inflexió de moltes coses
i t’empenyi amb cura
cap a un altre futur dels possibles.

Jo només puc dir-te gràcies
i enviar-te bons designis.

Potser per tu seria
si quedessin proves gràfiques
un record d’àlbum de fotos
dels que es torben en una caixa.

«I ella?» Algú preguntaria.
Faries memòria i potser
pescaries el meu nom en un record dispers
sospiraries, amb sort,
mentre passes la pàgina:

«Ella son dos o tres mesos
enmig de la crisi migratòria
que és tota la meva vida»

I què passa?
Només quedaré com aquella marca
d’un moment teu
en que necessitaves una ancla.
Jo en canvi
no necessito fotografies
encara t’arrossego, viva entre els poemes,
perquè vas ser l’eix del meu pivotatge
motor de molts canvis d’etiqueta
un després diferent en la meva biografia.

I quan pregunten «I ella?»
falten paraules per dir-te.
Perquè vas ser més gran i llarga
del que per tu jo era.

La ràbia absurda
de quan ningú la caga
però tampoc els coses surten
a vegades em mira
des de la teva cara.

Aleshores
vull enfadar-me fort
i quasi em surt
però mai arriba.

Sé que en el fons
és la meva pena
que ja és seca
però no està morta
tot i que no quedi de la ferida
cap sang
només la crosta.

Fa més d’un any, hauria hagut de dir-te:

El teu dol
m’és desconegut
però sense pensar-ho
m’el quedaria.
Com un recurs absurd per cuidar-te.

Potser hi ha opcions més bones
però és un dol que no conec
i no et sé fer companyia.

No sé què és la persona absent
en el mapa-laberint del teu cervell de nòmada.
Què passa darrere del teu pragmatisme
d’acceptar la vida com si tal cosa
quan es troba amb la mort
d’aprop i cara a cara.

Així que només estic jo mateixa
al voral
esperant el que necessitis
volent abraçar-te
quedar-me aquest plor
que intueixo i no he sentit.