Arxiu de la categoria: educació

Triar música de ball per a peques

Deixa un comentari

Fa molt temps que treballo amb nenis i joves i durant tot aquest temps ha resultat que a tots els grups poc o molt els agrada la música. Especialment entre peques que encara no tenen tot el pes de sentir vergonya d’ellis mateixis gairebé sempre qualsevol moment és ideal per ballar i si els dones l’opció segurament et demanin posar música, cantar o jugar a jocs que tenen part musical. Amb infants més grans i joves la selecció musical pot anar fàcilment a càrrec seu, millor am certa reflexió si les cançons triades toquen temes problemàtics, però avui vull parlar de la música que fem servir amb peques i, més concretament, de la música que fem servir per les activitats de ball que no son danses.
Per començar explico ràpidament que incloc en el concepte «activitats de ball que no son danses». En primer lloc moments de música i llibertat per ballar, i després jocs que tenen la música com a element important com el joc de les cadires, el joc de les estàtues musicals o jocs d’imitació de ball. Deixo fora per tant les danses específiques que tenen una cançó concreta, tot i que podríem incloure dins els moments que plantegen aquests dubtes les classes de psicomoricitat musical o de dansa que sovint s’ofereixen com a extraescolars. Quan es programa o es fa una activitat que inclou música amb peques crec que s’ha de tenir en compte algunes coses:

Les peticions específiques de les peques:
Sembla una evidència però a vegades passem per alt que està demanant el grup. Moltes personetes petites no tenen un gran repertori de cançons que coneguin però fins i tot les més peques solen tenir algunes cançons que coneixen perquè sonen a casa o l’escola i que els agraden especialment. Quan treballes amb un grup de peques de poca edat pot ser que no sàpiguen transmetre quina cançó volen que posis. Val la pena provar d’endevinar la cançó si creus que pilles alguna cosa o preguntar a la família (les germanis són una magnífica font d’informació). Algunes de les cançons que encanten a les peques pot ser que tinguin lletres que no ens facin gens de gràcia, després parlarem d’això.

El tipus i gèneres de música:
El primer que s’ha de tenir en compte aquí és que la música s’ha d’adaptar a l’activitat. No triaràs música super marxosa per fer una activitat de expressió corporal sobre emocions que ha de ser tranquil·la ni posaràs al Bob Dylan per a una sessió de zumba patillera per a treure energia. Cal recordar que la música calma a les feres però també les activa. En general aquest escrit es basa en la música més energètica i ballable, deixarem la relaxació per un altre moment.
En seleccionar els tipus i gèneres musicals que posem a les activitats hem de tenir en compte que segons l’entorn de les personetes del grup estaran acostumades a un tipus o altre de música i normalment a totis ens agrada més d’entrada el que ens sona familiar. Hi ha gèneres i tipus de música que en general triomfen, per exemple, la majoria de peques estan familiaritzades amb la música infantil que sona l’escola (en aquest moment segurament El Pot Petit, Dàmaris Gelabert, The Pengüins…) i això sol ser una aposta bastant segura, però no sempre ni tota la música infantil és especialment bailonga, molta està bastant pensada per cantar i/o te més o menys coreografia fixa.
A l’altre cantó hi trobem gustos més específics del grup trobem grups de peques on a casa s’escolta bàsicament rock clàssic, o salsa, o poca música ballable perquè escolten cantautoris o (com no parlar de la cosa sempre polèmica) reggaeton. La veritat és que en molts molts casos el tipus de música comú d’un grup sol ser el que sona a la ràdio o més aviat el que està a les tendències d’Spotify en cada moment, però no es massa estrany trobar que algunes persones del grup tenen gustos bastant diferents quan comences a rascar. Quan trobeu una peque que us demana una cançó de Nirvana just després de demanar-vos que poseu Calma de Pedro Capó no digueu que no us ha avisat de que podia passar.
Saber o intuir què escolten les peques a casa ajuda a buscar intencionadament música que s’assembla o no al seu rang d’experiències musicals per generar o mantenir l’interès en les activitats, ajudar a diversificar els gustos musicals etc.

Les lletres i temes:
Aquest factor potser és el que preocupa més en l’entorn educatiu. Posant-nos en la situació de que volem posar músiques amb lletra a les peques: Quina musica posem com a educadores a lis peques al nostre càrrec i quin vocabulari i temes són adequats i educatius per ellis? Si posem música de la que sona a la ràdio ens hem de plantejar si hem de filtrar-la o no o si la música que posem serà un problema per les famílies de les peques (cosa que pot ser un factor depenent del nostre lloc de treball).
Podríem estar d’entrada d’acord amb la majoria de persones en que lis peques no cal que estiguin en contacte amb manifestacions culturals molt explícitament violentes, racistes, LGTBIfòbiques, que romantitzin el consum de drogues o en general que tinguin una altra probabilitat de traumatitzar-lis o de transmetre idees discriminatòries de forma directa. Apart d’això hi ha criteris més subjectius com si hauríem d’apartar o no lis peques de la música que presenta positivament relacions romàntiques tòxiques, que explicita una posició política (com moltes cançons de rap), o que fa servir paraulotes en algun punt (i aquí dins, quines i a quins col·lectius pot estar afectant).
Entre els temes més acceptables també hi ha acords majoritaris com que la majoria de cançons infantils modernes són bona opció, cançons que són jocs de sons, les de contar o enumerar elements, les que parlen d’animals, les que parlen de la pau i compatir i les que fan referència a rutines infantils majoritàries. Però si ens parem a pensar algunes cançons infantils tradicionals o no també tenen problemes sobretot de com presenten el gènere (ejem, el senyor Ramón, cançons diseny), i moltes cançons infantils sobre inclusió i la pau cauen de cap en tòpics colonialistes i racistes.
El tema lletres i continguts pot esquivar-se una mica si fas servir molta música en un idioma que els peques no dominen, però cal tenir en compte que en general se’ls enganxaran més coses que pugin entendre ni que sigui a trossos i que no entendre la cançó no vol dir que a tu no et posi els pels de punta del mal rollo el que diu. Amb una mica de mala sort se’ls queda la cançó a dins i al cap dels anys l’entenen i l’accepten al seu repertori intern sense més qüestionament. Aquí podríem entrar també en que possiblement és interessant incloure música en l’idioma propi del infants i en el propi del territori on estem per allò de conservar la cultura i les llengües minoritzades, tot un altre tema on no entraré massa de moment.
Jo personalment crec que tota la música és escoltable i que negar l’existència de la música que parla de sexe, drogues i violència no ens portarà a res bo però per altra banda no vull estar exposant sistemàticament a peques a idees xungues de forma acrítica ni haver de fet una activitat de reflexió profunda quan el que estem fent te més a veure en sentir el ritme, moure’ns i expressar-nos amb el cos. Així doncs sembla que s’ha d’equilibrar una mica entre retenir els peques en el màgic món de cantar la cançó de Els Pirates per sempre i de posar-los El latigo en bucle etern.

Com faig una playlist infantil bailonga? Recomanacions
Amb tots aquests factors i la meva experiència llarga però poc científica sobre el tema m’atreveixo a fer unes mini recomanacions per tenir una bona llista de musica per fer activitats musicals. Recomano que si tens una llita creada sigui d’alguna manera en que pugis accedir a ella oflfline i de forma portable, mai saps en quin moment necessites urgentment una activitat de ball quan treballes amb peques.

1. Recull les peticions específiques de les peques sempre que ni siguin explícitament discriminatòries contra algú. Es pot recollir peticions una a una o fer una pluja d’idees conjunta cada cert temps i decidir per consens o majoria si es vol incloure una cançó. Si acabes amb Valió la pena i el sol solet perquè t’ho han demanat, endavant. La part de llista de «peticions del públic» la pots treure en un altre moment, si tens un altre grup o si li peque supermotivada de la Gasolina avui no ha vingut, doncs no cal posar-la en aquest moment.
2. Barreja música infantil amb musica no pensada per infants. Segurament ja passarà de forma natural, però la música en el fons no te massa edat. Hi ha cançons per grans que tenen temes que apel·len molt a les peques, cançons adaptades al gust infantil, cançons que fan ballar a tothom per molt que són per adultes i de fa quaranta anys.
3. Proposa alternatives de contingut més pedagògic a gèneres que ja escoltin. Aquestes peques volen reaggeton, doncs inclou reaggeton feminista i deixa que s’hi familiaritzin, potser en uns mesos t’escapes de posar Dura a la playlist perquè estan escoltant Ni una menos.
4. Inclou cançons de gèneres diferents. Per molt que escoltin Lady Gaga de normal hi ha hits de rock que segur que enganxen, i peces de músic clàssica súper marxoses, i segur que moltes no escolten electroswing però els hi dona subidón, qüestió d’anar provant. Ja que hi ets procura que no siguin cançons de contingut horrible, molts hits clàssics són un desastre de masclisme.
5. Inclou algunes cançons que t’agradin més o menys. Escoltaràs aquesta llista mot sovint. Molt. Segurament acabaràs fins al nas de tota la llista i se t’enganxaran cançons durant dies i dies. El noranta per cent del cops se t’enganxarà la cançó infantil més odiosa de totes però almenys intenta que existeixi la possibilitat de que se t’enganxi bomba estèreo.
6. Parlar de la música de tant en tant. Tot i que no cal fer un anàlisis super profund de cada cançó podem parlar de què ens agrada d’una peça en concret i si poden entendre-la parlar de què diu la lletra i si ens agrada el que vol dir. A mida que les peques són més grans això és pot incloure més i més i lis mateixis peques/joves poden fer la llista de reproducció i pensar criteris d’inclusió i exclusió de música.

Algunes cançons que ara mateix ballen les meves peques
• To My Love – Bomba Estèreo
• El lleó vergonyós – El pot petit
• We will rock you – Queen
• Calma – Pedro Capó
• La fera ferotge – The Pinguins
• Resiste – Tribade
• Tot es part de ser un pirata – El Pony pisador
• Gyal you a party animal – Charlie Black
• A quien le importa- Alaska y Dinarama
• Tendresa insubmisa – El Diluvi
• Milionària- Rosalía
• Esta Noche – Tremenda Jauría
• Bon dia – Els Pets

Aquí baix deixo un enllaç d’una de les llistes que inclou música així:

Dir coses positives a peques (compliments més enllà dels tòpics)

Deixa un comentari

A la vida hi ha molts moments en que sovint l’entorn només ens transmet les coses que van o fem malament. Avisem abans si alguna cosa ens molesta que si ens agrada, no es posen gaires fulls de suggeriments dient que ens han atès de forma meravellosa, és més difícil que et felicitin una bona feina que patir conseqüències quan no és tant bona. Això no només ens passa a lis adultis sinó que també ho viuen així les nenes, nens i nenis des de que són molt peques tot i que hi ha un munt d’evidències que recolzen que els compliments, les felicitacions i dir les coses bones i agradables és important i útil en totes les etapes de la vida.

D’entrada reforçar els coses que es fan bé (el que diríem el reforç positiu) és útil per a l’educació, molt més que altres mesures com ara retirar privilegis o els càstigs. A més a més a vegades sembla que ens oblidem que lis peques, com lis adultis, també els agrada i necessiten simplement notar l’afecte de les persones del voltant i que l’amor que reben no depèn d’una escala de valoració externa sinó del fet de ser qui són. Aquestes experiències de ser valoradis i apreciadis simplement com a persones individuals facilitaran que les peque desenvolupin una bona autoestima i autopercepció, a més de donar eines per a ser persones més assertives i facilitar el desenvolupament de una bona intel·ligència emocional.

Aquests beneficis tant a nivell educatiu com humà resulten evidents a moltes persones en contacte amb la infància i moltes professionals o famílies intenten activament habituar-se i treballar en educar des del reforç positiu i posant en valor el que cadascú aporta. Tanmateix la majoria no ens hem educat massa en aquest ambient i ens manquen eines per a ser positives i a la vegada no quedar-nos reduïdes a l’ús de uns pocs compliments generals, poc específics i que donen molt poca informació a la persona que els rep.

Per una persona petita aquest tipus de compliments encara resulten menys clars, i que rebin un missatge tipus que es «bo» o «llesta» o «que està guapa» (un dia parlem del biaix de gènere brutal amb aquest tema) no és quelcom que pugin relacionar amb el seu esforç, el resultat del seu treball o la feina que estan fent de cara al desenvolupament de la seva personalitat. Per això deixo aquí una llista de propostes de compliments més específics que poden ser aplicables quan ens relacionem amb peques:

• Estàs tenint molta paciència.
• Em fa feliç que vulguis jugar amb mi.
• M’agraden els colors/roba/objecte que has triat.
• Veig que t’has esforçat amb això.
• M’alegro molt de com has/heu resolt aquest problema.
• Estic orgullosi de com has fet ________
• Gràcies per (la tasca que sigui que ha relitzat)
• Em fa contenti quan fas _________
• Què bé veure’t _______ (concentrada, feliç, activa, pintant, ballant, parant la taula).
• Que contenti estic de que em vulguis fer aquest regal.

Bibliografía

Bisquerra, R. (Coord). (2011). Educación emocional. Propuestas para educadores y familias. Bilbao: Desclée de Brower

Escola mixta no és coeducació

Deixa un comentari

Aquesta entrada és de fet una reflexió en un fòrum acadèmic del 2016 que deixo aquí purament perquè no es perdi. El vocabulari és menys inclusiu del que m’agradaria i el contingut està adaptat a aquell context concret.

Sembla que es un pensament generalitzat de la societat (amb excepcions que ens fan dur les mans al cap) que és bo i pot ser transformador que nens i nenes comparteixin espai escolar, i que l’ideal educatiu és aconseguir escoles coeducatives, més enllà de que siguin mixtes. Però són realment coeducatives les escoles de Catalunya? Segons el DIEC la coeducació és ”Educació idèntica i en comú de persones d’ambdós sexes.” I a la pàgina de l’XTEC especifica més i diu que “La coeducació comporta la promoció d’una educació que potencia la igualtat real d’oportunitats i l’eliminació de tota mena de discriminació per raó de sexe, així com la integració de forma explícita i amb continguts d’aprenentatge de la perspectiva de gènere.”

Seguint aquestes definicions, a les escoles d’alumnat mixt de Catalunya s’educa idènticament a nenes i nens? La primera definició és clarament tancada de ment respecte les identitats de gènere no binàries, la segona sembla més àmplia, tot i així, son inclusives amb TOTA MENA de discriminació per raons de sexe les escoles?

Resulta que si ens fixem d’entrada en els materials didàctics que fan servir molts centres trobarem que els llibres de text no inclouen per cap banda uns continguts que tinguin en compte la perspectiva de gènere. Només fixant-nos en la presència de homes i dones, sense tenir present el col·lectiu trans*, l’estudi de Ana López-Navajas, sobre l’absència de dones als llibres te text de ESO fixa la presència de personatges femenins en un 7,5%, i a la primària els nombres no varien significativament. Si parlem de la presència de sabers i personatges trans* no en trobem ni rastre a cap nivell educatiu obligatori.

A part dels materials didàctics, hem de tenir en compte la selecció de continguts i matèries curriculars impartides a les escoles. Matemàtiques, llengua, geografia, arts plàstiques… el currículum oficial es basa en matèries de les antigues escoles masculines i descarta disciplines tradicionalment femenins com la cuina, les arts decoratives, les habilitats i capacitats de cura i manteniment de la vida. Així, les escoles ens estan indicant quin és el coneixement bàsic i important per a la formació de persones, i ho està fent repetint l’error de invisibilitzar i tractar com a menors els aprenentatges que històricament s’atribuïen a les dones. Puja una generació que no veu la importància de saber sargir un descosit, o no apreciarà el valor artístic d’un cistell en tant que objecte bell i útil, mentre descobrirà més tard fent història de l’art la Bauhaus i el seu “elevar l’artesania al nivell de les belles arts” com si fos la sopa d’all.

Finalment, no podem desvincular els continguts i materials que imparteix l’escola de l’espai de relacions que suposa. La canalla i el claustre de cada centre es socialitza dins i fora d’aquest, i per tant ve amb els prejudicis i idees sexistes que transmet tota la societat. Els usos dels espais d’esbarjo, el tipus de jocs que es fan al pati i els rols dins del grup d’infants es veuen afectats per la seva socialització de gènere.

Als patis i aules del nostre país, fins i tot en l’etapa de primària o infantil, les criatures tenen comportaments sexistes. És la nostra responsabilitat no tractar-los amb lleugeresa i ser conscients del risc de caure en un tracte diferenciat cap a la mateixa conducta si la du a terme un nen o una nena o de si aquest infant te un rol o una expressió de gènere diferent a un altre. L’escola coeducativa real ha de passar necessàriament per un replantejament del currículum i els materials didàctics, però no serà completament possible fins que totes les mestres estiguem disposades a treballar per trencar els motlles fruit de la nostra educació en un sistema patriarcal.

Fonts i referències

http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/coeducacio/ 6/09/2016

Ana López-Navajas, 2008 Anàlisi de l’absència de les dones en els manuals de l’ESO. Una genealogia del coneixement ocultat,

Revista Iberoamericana de Educación Número 6 Género y Educación, Septiembre – Diciembre 1994 Marina Subirats Martori 

http://recursos.cepindalo.es/pluginfile.php/39/mod_resource/content/3/index.html

Perquè hem de posar aquestes sèries a totes les peques

Deixa un comentari

Començaré dient clarament que m’encanten les sèries d’animació i que fa molts anys que treballo amb persones petites, i aquest és el principal motor d’aquest text.

Les peques consumeixen un munt de continguts audiovisuals, entre ells dibuixos animats i tot i que els treuen de altres llocs i no de la televisió, no crec que hi hagi una gran diferència en com es rep el consum de dibuixos de quan jo tornava d’escola i veia Detectiu Conan. El que sí que passa és que ara una família pot seleccionar i acotar molt més el que veuen les peques, perquè hi ha moltíssima més oferta. I dins d’aquesta oferta hi ha algunes coses bones, o molt més bones del que solien ser.

I aquí directament, i sense que ningú m’esponsoritzi, passo a recomanar dos hits de la animació per a infants actual i el perquè de la recomanació, no des del punt de vista cinemàtic (que sincerament, no en se prou), sinó de contingut. Les dues estan actualment en emissió (tot i que no sabem quan venen les pròximes temporades o en el cas de Steven Universe, la peli). Intentaré ser continguda perquè podria estar moltes pàgines dient coses d’aquestes sèries, i intentaré no fer spoilers.

Dragon Prince (El príncipe dragón)

Argument: La idea de la serie es que en un món on les criatures màgiques s’han separat físicament dels humans perquè aquests feien ús de la màgia negra, dos prínceps d’un regne humà i una assassina elfa de la lluna intenten acabar amb el conflicte entre races. És un format de sèrie de viatge d’aventures en un mon de fantasia rollo medieval.

Perquè s’ha de veure:

  • Representació de persones racialitzades i LGTB+ en posicions de poder.
  • Representació positiva de persones amb diversitat funcional: el personatge més badass de la sèrie es una persona sorda parlant de llengua de signes.
  • Visibilitza conflictes racistes, en aquest cas entre espècies, i deixa molt clar l’efecte xungui dels prejudicis i com se sent quan estàs a la part oprimida.
  • Diversitat familiar: famílies monoparentals, reconstruïdes, homoparentals, famílies boniques i famílies amb dinàmiques d’abús que es mostres explícitament com a xungues sense que veure-ho sigui angoixant.
  • Visibilitat de persones amb ansietat: un protagonista te el que sembla clarament problemes d’ansietat, subtil des del visionat com a infant, però molt clar des de la visió adulta i tant de bo hagués vist quelcom així en pantalla de petita.
  • La infància al centre: protagonistes joves i peques, els infants representats (protagonistes o no) tenen agència, coneixement, són sensates, llestes i sovint més íntegres que les adultes.
  • Respecte a la vida i l’entorn: la màgia negra és negra perquè es basa en destruir éssers màgics per extreure’n l’energia màgica intrínseca i la màgia molona es respectuosa i renovable.
  • Surten dracs i elfs i màgia. I fan referències a sèries d’animació com Sailor Moon, o a les pelis de El Senyor dels Anells.

Steven Universe

Argument: Un nen que es diu Steven i que es mig humà i mig extraterrestre creix amb la seva família de tres gemes extraterrestres mentre salven el planeta. El format és d’entrada pròxim al gènere «magical girls» però amb un nen de prota, els arcs argumentals grans comencen amb la segona temporada.

Perquè s’ha de veure:

  • Diversitat de gènere i orientació sexual: totes les gemes en principi són femenines, però durant la sèrie apareixen múltiples personatges que fan servir pronoms de gènere neutre, es visibilitzen relacions de tot tipus d’orientació.
  • Diversitat racial i corporal: els personatges humans venen en totes les formes i colors, hi ha representació de persones racialitzades diferents i persones amb diferents formes corporals. Hi ha crítiques a fer respecte el race-coding d’algunes gemes però tot i així no he vist gaires series amb tanta diversitat.
  • El poder de l’empatia: la comprensió i la empatia es mostren com les eines principals per resoldre els conflictes, sense renunciar a escenes d’acció estupendes.
  • Noves formes de ser un noi: el nen protagonista i també el seu pare, trenquen barreres de la masculinitat tradicional amb les relacions que estableixen entre ells o amb altres homes, l’Steven subverteix repetidament normes estètiques sobre el que és la masculinitat.
  • Representació de relacions diverses: parelles queer, relacions no monògames, relacions d’amor platònic, relacions d’amor fraternal i familiar. Totes pareixen, totes importen.
  • Representació de processos emocionals complexes: especialment la superació de relacions abusives i els processos de dol són temes que estan subjacents en molts arcs argumentals d’una manera profunda, honesta i accessibles per al públic infantil.
  • El consentiment i el consens: en força arcs argumentals s’explicita la importància del consentiment i el consens en les relacions (no només de parella) i que pot significar trencar aquests acords, sempre des d’un punt de vista no sexualitzant i entendible per les peques.
  • Música: Les actrius de veu originals són increïbles i tota la banda sonora es espectacular, bona i divertidíssima.

I fins aquí les recomanacions. Recordar que el mon es cada cop més audiovisual i que els peques veuran cada com més contingut aquest tipus i som les que les cuidem les que tenim responsabilitat sobre que el seu consum sigui crític i que el material que els arriba sigui adequat. Per tant, aprofitem per oferir i fer-les descobrir coses que siguin maques, integradores i amb uns valors de fons que ens creiem.