La setmana passada vaig anar a un taller meravellós de tatuatge handpoke. He après moltes coses a nivell tècnic i tot el procés m’ha servit molt a nivell personal de forma entre espiritual i filosòfica segurament perquè sóc una intensa.
Per començar la meva relació amb els tatuatges ja te la seva cosa. En porto una mitja dotzena, la majoria petits (dos una mica més grans) i amb diversos graus de profunditat en el seu simbolisme entre pensats durant dos anys en conjunt amb ma germana i tatuar-me la paraula «croquetas» deforma improvisada quan anava a tatuar-me una altra cosa. Tot i així cada un d’ells per mi ha sigut una decisió deliberada i lliure i que em crea moltíssima sensació d’agència sobre el meu propi cos.
L’agència sobre el propi cos no és tant fàcil de sentir com sembla. Sóc una persona femenina i criada com a nena, i només això ja fa que porti a sobre un munt d’expectatives sobre com ha de ser i portar-se el meu cos. A més a més sóc gorda, gorda des de sempre. Des que recordo el món diu que he d’ocupar menys, que el meu cos ha de ser modificat per encaixar en un cànon en el que no encaixo i desitjo, que només hi ha una manera de vestir i un aspecte que siguin adequats per mi. Ara estic en un bon moment d’autoestima i autoimatge, però no sempre és així i a vegades els missatges calen. Mil vegades m’he sentit massa grassa, he amagat els pels de les cames, he plorat perquè em sentia indesitjable, em mirava al mirall i m’agradaven zero coses de les que veia.
Per mi quan em tatuo paro un moment aquesta roda. Miro el meu cos amb amor, el decoro com vull triant què vull fora del que la societat digui. Mai he mirat la paraula que tinc tatuada darrere el genoll i he pensat «quines cames més lletges», ni una vegada. Cada part que te un tatuatge és una part del meu que estimo moltíssim i que he triat part de com vull que sigui sense obligar-me a canviar qui sóc. És com posar-se el teu outfit prefe, el que et fa sentir que ets genuïnament tu, però el portes a la pell sempre.
Aquest sempre és l’altra part interessant de la meva relació amb tautar-me. Sóc una persona ansiosa des de que recordi, i les decisions que impliquen «per sempre» em costen moltíssim ja que el meu cervell es sent atrapat. L’únic que em salva parcialment d’això és la teràpia i que també sóc força impulsiva i a vegades això fa una mica d’equilibri. Per tant quan decideixo fer-me un tatuatge és en moments que estic segura de les meves decisions, de que no passa res per equivocar-se, de que les coses fins i tot si t’equivoques no tenen perquè ser un desastre. Segur que algun dels tatuatges que porto algun dia em sembla terrible a nivell estètic o ridícul total, però em fa feliç pensar que fins i tot si és així son marques de moments i decisions de la meva vida que m’emporto posades i que tot i ser permanents no canvien el rumb definitiu de qui sóc, només expliquen trossets de la meva història.
I amb aquest context arribo al taller de tatuatge handpoke, al qual m’he apuntat en un moment vital en el que sembla que les decisions permanents em són més fàcils que mai, però sempre amb el runrun darrere el cap de en quin moment arribarà la por.
Atenc a les instruccions d’higiene i seguretat (perquè s’ha de fer coses permanents sense por però sense fer el ruc), esmorzem. Provem la tècnica de com es punxa sobre una pell de plàtan i en aquesta prova la decisió es fàcil perquè és només pràctica i després ens menjarem el plàtan i ja estarà. El meu cervell durant un segon dubta però després entén això i transfereix un dibuix xorra de un sol com de criatura al plàtan. Sento que jugo, la sensació de crear sense pressió per a fer-ho bé (quina meravella i com costa a vegades).
Després de punxar el plàtan arriba: decidir que volem provar sobre la nostra pell. L’entorn és segur i l’ambient bonic. Totis sembla que dubtem, tampoc es que ara ens podem fer un tatuatge professional d’un dibuix megacomplex. El meu cervell està alerta sobre si estarà alerta o si es col·lapsarà i no podrà decidir què fer (reacció força habitual que em pot passar triant que vull al bar, imagina). Tot va bé. El meu cap està content i està aprenent coses, i vol seguir endavant. Tria un dibuix qualsevol dels que he fet per provar, un que li sembla assequible. Al cap d’una hora està punxat a la meva pell, i també un altre de petitó i totalment improvisat i fet a mà alçada. Tota l’estona he estat amb el cap a la tècnica, a com es sentia el procés a la meva pell, molt atenti a com sent el meu cos i la meva pell. Que meditatiu i que màgic estar fent això per mi sobre mi.
Més tard penso en l’estona tant agradable, com de relaxada ha sigut la situació, com he sentit zero pressió per cap banda i com ara tinc un coret i una estrella regus tatuades al turmell. Capaç de prendre decisions importants i no tant importants, d’avançar en els meus projectes per molt que tingui mil dubtes. A vegades no m’adono fins més tard de la persona que sóc ara i que ha avançat molt des d’on ha quedat la imatge que tinc de mi. Suposo que necessitava actualitzar la versió i a vegades sembla que per mi això és fa fent-se un autotatuatge.
(mil gràcies a la Cinta per crear sempre espais de màgia i connectats al cos de les maneres més diverses)
Armari desastre 