Per posar-vos en context, sóc gorda, fa molt temps que no em relaciono en forma de parella amb ningú i a més quan tinc relacions sexuals amb algú sol ser amb persones del meu entorn que ja conec. Aquestes relacions es donen de forma puntual i si amb alguna de les meves amiguis s’ha repetit més sovint ha sigut durant un període de pocs mesos i després hem tornat a la relació sense part eroticofestiva.

Aquestes relacions esporàdiques a vegades ja estan bé. Em moc per esquemes relacionals poc hermètics i les categories de relació canvien i no són estanques. A vegades aquest retorn a la cosa platònica es dona perquè simplement no busquem la mateixa dinàmica de relació i una de nosaltres prefereix tenir una amistat que no impliqui sexe així que para el sexe i ja està. No ens enganyem, jo acostumo a ser la que sovint li ve de gust que el sexe formi part de la relació més de forma constant. Estic treballant en la gestió de les expectatives i del dol de que una relació no segueixi per on jo hagués triat i la veritat és que no ho faig malament del tot però apart d’això em trobo amb un escull curiós.

Anar al llit amb persones de la teva xarxa te moltes coses bones, però també te una particularitat curiosa: sé quina pinta fan les altres persones que tenen o han tingut relacions amb les meves amiguis i això fa que tinguis referents directes per a comparar-te (gran tema, no poder impedir comparar-te). Per coses del destí, de la vida, o de que les persones gordes estem súper fora del panorama de ligue en la majoria de casos s’ha donat que les amigues amb qui també he tingut sexe tenen un historial sexual amb persones molt més normatives que jo.

Això em porta molt automàticament al pensament de que sóc una persona que s’escapa del «tipus» de persona per la qual senten atracció i que si hem anat al llit segurament és més des del punt de l’afecte compartit i la confiança que del que seria bàsicament atracció sexual. No m’agradaria que s’entengués pas que anar al llit amb algú per afecte i proximitat emocional és cap problema. Al contrari, crec que és bonic i jo necessito en part un vincle en aquest sentit per estar còmode amb algú a nivell sexual, però pensar que el teu cos queda exclòs del desig (o que el desig es dóna «a pesar» de teu cos) no és el millor panorama per a la autoestima.

Ser una persona gorda que es relaciona sexualment amb persones primes, o que es relacionen amb gent prima costa. És complicat en general estar compartint intimitat física amb algú que segueix els patrons estètics imperants quan tu no. Els cossos resulten molt diferents i resulta evident que tens carn a llocs diferents, plecs, peses més, ets més tova. I això seria un estímul neutre si el món anés més bé però el fet es que vivim en una societat gordofòbica i estàs allà en situació i a vegades tens pensaments disruptius sobre que el teu cos no és desitjable, i encara menys en comparació al de la persona amb qui estàs.

Aquesta sensació no desapareix si la persona amb qui tens relacions és amiga teva. Si a més el sexe es molt esporàdic o passa un parell de cops i ja està sovint fa pensar coses. A vegades m’ataca el pensament brutal de no estar a l’altura d’elles a un nivell totalment físic. Que sóc molt més candidata a amiga que a rollo perquè la relació amb mi pot ser tant pròxima i íntima com a amiga platònica com si hi ha sexe i que el sexe es un «preu a pagar» si es amb una persona com jo, i que és molt millor tenir un vincle amistós amb mi, amb cures, amb mimos, amb confiança, amb traspàs de tuppers de croquetes, però anar a buscar sexe amb algú que sigui atractivi normativament.

Les no monogàmies em permeten vincles molt bonics i que m’agraden molt més que els que em planteja la vida monògama però a vegades m’assalta la idea de que tot i que em permeten tenir una xarxa de suport emocional i logístic gran potser en aquest ambient les persones no normatives tenim més problemes perquè s’entén que hi ha més models de relació i per tant sens exclou més sistemàticament dels que impliquen contacte sexual.

Després hi penso i aquestes idees em fan sentir fatal. Em fa sentir que sóc una persona horrible que creu que te dret a resultar atractiva a la gent del seu voltant. Que que terrorífic que la gent que te vincles en mi es veiés sociablement obligada a tenir sexe amb mi per el nostre esquema de relació. També em m’entristeix pensar que potser estic assumint que els meus vincles no em desitgen per temes de gordofòbia, quan potser no te res a veure, que potser és la meva pròpia inseguretat, o una manera de tirar pilotes fora per poder atribuir una culpa externa al fet de tenir atraccions no correspostes.

Però sempre queda la inquietud aquella en segon pla. De que potser sí que una mica se’ns colen per les escletxes les estructures xunguis.

Gràcies a les persones més sàvies que jo que porten mil pensant sobre aquests temes, com Kai, aquí podeu llegir-le en un article que m’ha fet pensar moltes hores: https://estructuradifractada.com/ca/gordura-i-monogamia/