Vull:
Petons dels que em fan immortal
Nits de les que em fan sentir que la vida te
aquests moments en els que sembla que tot ha parat
i que tenim tot el temps per nosaltres.
Molts dies estic bé
i res m’inquieta amb vosaltres
però quan m’adormo
us veig d’altres formes
em desperto
amb enyor d’aquesta intimitat absurda
que el meu cap genera
a partir de bocins de coses passades
No enyoro res de tu
enyoro el que envejo ara
el que cap de les dues sentíem
i ara creix al teu voltant
i al d’una altra.
La sang dura
impregna la cartera, la bossa
el meu compte bancari
les meves mans cada vegada
quan les miro i estan participant del projecte macabre
d’estar treballant per viure
en aquesta cosa distòpica.
Estic enviant petites persones
soles i nues a aquesta guerra
que de segur no guanyen
amb sort la sobreviuen.
Aquest text és un escrit antic de fa un parell d’anys, arran d’un altre text que estic fent l’he recuperat i he pensar que tot i que potser tinc visions una mica diferents ara a algú li podria servir.
Què fem quan veiem una persona propera internar-se en una relació tòxica? Què fem si aquesta relació a més a més és amb una altra persona del nostre grup o entorn? Em nego a creure que en entorns progressistes d’acció política i activisme no veiem les senyals d’alarma d’una relació d’abús, però és cert que quan la persona abusadora forma part del nostre grup d’amics, sovint es mira cap a l’altra banda i no es presta cap mena d’ajuda, fins i tot si la víctima de la violència també és amiga nostra. Per tant, si no sabem ni som capaces d’intervenir mentre aquesta relació abusiva dura, almenys tinguem la decència de no abandonar les persones agredides quan es decideixen a fer passos per sortir d’aquesta situació.
En molts grups quan hi ha una qualsevol ruptura sentimental, preguntem coses, corren les idees i les anècdotes, s’analitza la situació i s’acaba generant una tendència favorable a una o altre part de la relació, sobretot si aquesta no ha acabat en gaire bons termes. Aquest procés de “prendre parts” ja es prou tòxic en general, però plantegem fins a quin punt pot ser-ho per una persona que ha passat per una situació de maltractament, i mirem maneres de evitar estar deixant una persona que ha sigut agredida sense suport.
El primer que hem d’aprendre a fer és no demonitzar les persones que desencadenen una ruptura sentimental. Totxs som lliures de prendre el rumb que vulguem amb la nostra vida sexoafectiva i ningú hauria de qüestionar les raons de ningú a l’hora de finalitzar una relació. No hi ha motius més vàlids que els altres i en tot cas cap persona externa a la relació sap realment aquests motius, fins i tot si els ha preguntat.
Encara més greu en el cas concret d’una persona sortint d’una relació violenta, el preguntar insistentment o qüestionar els motius d’una ruptura. No és cap dret saber els motius de ningú, i una persona sortint de la violència pot tenir mil motius per no exposar la seva situació.
Pot ser que no identifiqui la seva relació amb un tipus de violència, pot ser que sí i que li generi vergonya el fet d’haver estat o estar atrapada en aquest tipus de relació. Pot ser que explicar la situació posi en perill la seva integritat física o psicològica, que senti un dolor insuperable, aclaparador, al parlar d’això, que no pugi gestionar el seu propi sentiment de culpa per la ruptura. Una relació abusiva és un trauma, i una persona que n’ha estat o n’està afectada pot estar sota el síndrome d’estrès postraumàtic.i
Un segon punt important seria preguntar si es necessita suport i no prendre’s malament un no com a resposta, així com reiterar les ofertes d’ajuda al llarg del temps. Hi ha moments on les persones no sabem quina ajuda necessitem, o estem processant els fets, o no poder explicar alguna cosa ens impedeix demanar o acceptar ajuda externa. És important no prendre’ns un no com un rebuig personal o un símptoma d’antipatia. Una reacció menys dramàtica d’entrada en una ruptura no suposa un menor o major dolor que una de molt visible, i totxs tenim dret a decidir quan o com necessitem suport. Mirant a la segona part de la frase, moltes persones que han patit abusos passen per un moment més o menys llarg de bloqueig emocional i pot ser que en un inici semblin força recuperades i més tard necessitin molt més l’acompanyament de la seva xarxa.
Apart d’això, en situacions on es sospita que una de les persones ha sigut abusada i maltractada per l’altra, s’ha de vigilar amb el suport social que es dona a la persona possiblement maltractadora. Partim de que vols donar suport a les teves amistats per molt que sospitis que tenien una relació d’abús amb la seva parella, això és normal, potser fins i tot li pots donar un cop de mà per no repetir esquemes o plantejar-se la seva visió de les relacions.
El problema ve quan dins un grup d’amistats tot el suport públic i visible és per la persona abusadora. Sigui perquè l’altra persona no està per anar de festa, perquè és del grup però amb menys relació amb alguns membres o simplement perquè en els últims temps estava estranya i esquerpa, a vegades ens oblidem que més enllà del suport individual existeix el suport social del grup. Per una persona que està sortint del maltractament veure el seu grup d’iguals sortir de festa setmanal amb el seu maltractador és dur. La culpa i la vergonya de no haver sortit abans de la situació i els dubtes de si no serà pas cosa teva que no has estat a l’altura de la relació s’accentuen més i més quan sembla que el grup d’iguals prefereix la companyia de la persona maltractadora. A més la presència d’aquesta en els moments d’oci possiblement farà hostils per la supervivent aquests espais, i es quedarà sense una vessant important de la seva xarxa.
A l’Ana i a les seves frases que elles soles es converteixen en poema.
Ens ha agafat el xàfec
juntes
apretades sota un ràfec
partint-nos de riure
sota el cel que plomeja
I correm agafades sota un piragua
que evidentment no ens cobreix de cap manera
Què poc trista la pluja
a vegades.
Después del puente
lunartes de resaca
a
lar
gan
do
como puedo
la sensación de vacaciones
y los minutos de amor
que me traen los días, libres.
Miro al sostre
veig l’esquerda trencant el cel
de l’habitació
com un abisme sinuós que divideix l’estança
tal com el que tinc dins
(bonica metàfora)
Ocupo mig llit
i m’aferro de forma vana
a la vora
per respectar l’espai que que vas deixar
la vall on vas viure
en el meu pit i en el meu llit.
Si aquesta prova se m’escapa
només quedarà aquest buit de dins
per recordar que hi vas ser.
Et parlo a tu des d’aquí
per dir-te coses intenses
(com que et vull com el teu nom
perquè quan estem juntes
també em neteges per dintre)
així m’asseguro una mica
de que no ho veuràs.
Perquè vull estimar-te tota però sento massa fort
podrira molestar-te o plantar,
coneixent-te fins on sé,
aquesta sensació d’estar obligada
a atendre el dolor quan és de fora.
Jo no vull que necessitis cuidar-me
(el mal d’amors me’l sé curar sola)
només vull que si vols ser-hi
sigui des del teu lloc més lliure.
De sobte he sentit l’olor que fas com un record físic de tu.
I m’he trencat d’incertesa
de no saber on vols anar
o si hi vols anar amb la meva companyia.
Sempre has tingut aquest aire
una mica opac i difícil de remoure
com de ser una mica impermeable al món
de cara a la galeria
És la mateixa cosa que fa o feia
que quan somrius en calma el meu cos pari una mica
i després vulgui fugir de mi mateixa
per arraulir-me al teu pit i excavar-hi
per si puc veure alguna cosa més que les altres.
Que per dins em trenco de ganes
de llegir-te les comissures dels llavis
per torbar-hi una resposta
i veure’t acostar-te
de totes els formes possibles.
Altre cop marxes
una altra ella
i em sento altre cop l’aprenentatge
l’escaleta de dos graons per arribar al prestatge alt
ja has crescut
com ho van fer l’anterior,
i l’altra.
un record infantil
flotador innecessari
quadernet de bona lletra
abans que et tornessis cal·lígrafa
i escrivissis sense pautes.
Em quedo polsosa
armariada
perquè jo també vull créixer
no fer-me gran sense moure’m
i veure-us marxar cada vegada
mentre em vaig quedant enrere.
Em sento condemnada
a ser un impàs
un graó estrany, necessari i invisible.
Al camí de cada amor
un punt de canvi.
Però no deixo de ser això, una etapa
que queda buida quan la superes
sense companyia per passar les matinades
sense abraçades quan el món em terroritza
però «sóc maca» i «una bona tia».
Molt bones referències
i els llits llits buits d’orgasmes
esmorzar només amb mi mateixa
i la ressaca
de veure-us passar de llarg de la meva vida
perquè heu descobert on anàveu
i em dieu «m’agrades així,
ets una bona amiga».
Tinc un nom de poema
no un nom que perdura com de musa
així que arribo, pessigo una mica la vida e l’altra
i deixo pas a la següent, enretirant-me
Que la meva petita emoció
serveixi per fer-te créixer
que no caigui del tot en la buidor
no es perdi en el capvespre
almenys quan et giris a veure el mar passat
tingues un moment per a pensar-me
tot i no haver marcat cap pedra
tot i no ser cap amor perdurable
tant de bo creguis que quelcom vas aprendre
en el petit tros de camí que vam fer compartides.
Melancolia
Ara ja fa un any
(més o menys,
però em sembla que s’acosta la data)
que vam deixar de ser el que érem.
I segueixes aquí present
d’una manera molt imprevista
amb aquestes formes noves
que només inventem entre nosaltres
Tanmateix
a vegades em crema la boca
quan et penso les paraules
t’imagino la veu
et recordo les mans
I com podies fer-me trencar
ben amunt.
Desig per una tornada antiga i improbable
Juguem a fer art juntes
sobre cada superfície.
L’aire que vibra entre nosaltres
suspenem-lo
i deixa que l’atrapi amb cada alenada
que voli el cap
les mans toquin
la bellesa més perdurable i efímera
sobre el paper, les cordes i la pell.
Sembla que avui cridi al buit cap em contesta potser les respostes van ser un somni. Enyoro les converses de matinada les reflexions de cafè abraçar-nos sense paraules però sembla que això s’ho emporta aquesta pluja.
La cosa està difícil perquè no se massa de que va, la cosa, i quan hi penso massa espiralo i si no hi penso l’angoixa s’allarga i s’allarga.
Jo avui vull abraçades segures de les que sé que no marxen amb les que pugi comptar en un relatiu sempre petons dels que sé que em coneixen amb els dits a la cara que et troben les llàgrimes a vegades invisibles . Vull sentir-me a traves d’uns altres ulls ara que els meus no funcionen i no poden mirar endavant per posar-se dempeus necessito la crossa de la mirada amant que fa temps que no tinc a la vora.
Armari desastre 